El passat 1 de març, vaig escriure en este mitjà de comunicació un prec que anava adreçat a Sa Eminència monsenyor Antonio Cañizares, en què sol·licitava que fera el que estiguera a les seues mans perquè l´Església valenciana poguera fer les seues celebracions en la nostra llengua, en valencià. I el que vaig a relatar-vos probablement no és molt conegut per la gent del nostre poble: el cardenal, fóra per la raó que fóra, pocs dies després va moure fitxa, i va invitar la RACV i la AVL que nomenaren representants, dos per institució, per a formar part de una comissió que, en l´Arquebisbat, portaria a terme l´històric treball de traduir/actualitzar/corregir en valencià els textos del Missal Romà. Em consta que per la seua part, l´Arquebisbe ja ha nomenat els seus representants, la RACV també ha procedit a designar-los, i estranyament, l´AVL encara no. És un fet extraordinari, perquè l´institució que més a lluitat per a la normalització de la nostra llengua ara està tan negligent en un fet tan rellevant, i ningú podrà dir que l´Església no es una part molt important dels seus objectius. Que l´AVL (que té un text ja fet que ningú ha dit que no pot servir de base) ara estiga entrebancant i endarrerint la solució, és molt greu, ¿o es que tal volta no hi ha voluntat política? Permeteu-me l´eixida de to: ¡ja està bé! Els valencians ens mereixem un poc més de respecte. Està clar que ara no es per indiferència de monsenyor Cañizares, i és, per tant, de justícia complir el que en el mateix article prometia: eminència, té vosté la meua total fidelitat.
Par altra part, però no molt allunyada, els darrers dies el professor de la UV i acadèmic de l´AVL Abelard Saragossà ha publicat en Levante-EMV, una sèrie de tres articles sobre els criteris promulgats per la Direcció General de Política Lingüística, que pertany a la conselleria que dirigeix l´Honorable Vicent Marzà. Sense entrar en les raons filològiques que esmenta Saragossà, de les quals res tinc a dir, però que sabent el seu treball i trajectòria seran difícilment rebatibles, sí que és menester dir-ne alguna cosa, en este cas política. Aquells que patírem i participàrem en l´anomenada batalla de València, sabem com de sagnant i perjudicial va ser per al nostre país; les conseqüències encara resten per superar del tot. Seria bo que, aportacions com la del professor Saragossà, foren ateses i que tancàrem definitivament conflictes estranys que l´únic que aconseguixen és fer perdre el temps (i no pocs diners), i sobretot que ens dividixen. Ja la societat valenciana, per mitjà de les seus Corts i per unanimitat, va tancar (eixa n´era la voluntat i deuria ser respectada) aquest conflicte amb la creació de la AVL, màxima autoritat quant a llengua dels valencians. Si hi han motius acadèmics, raons filològiques i científiques per a no estar conforme amb Saragossà es deuen exposar públicament. Ara bé, si el que hi ha té caràcter polític i no científic, això són figues d´un altre paner, i el qüestionament amb el posterior silenci no tenen cap justificació. Si amaguen raons personals, o volen defendre algun guany personal i no social, o estem davant d´una cabuderia injustificable, tot això es diu d´una altra manera... que els deixe a vostés qualificar. La DGPL farà bé de rectificar els seus criteris i complir les recomanacions de l´AVL, que és l´única autoritat en la matèria i a la qual la DGPL està obligada per llei. Perquè és important que el valencià siga la llengua d´ús habitual de molts dels valencians, que es respecte, promocione i valore, no que s´invente i es force. El valencià no és un conflicte, és un patrimoni del nostre poble i així deu ser-ho. I al professor i acadèmic Abelard Saragossà, sols em resta donar-li les gràcies per el seu treball i la valentia de fer-lo públic. És el que necessita la societat valenciana i no mandarinats de cap tipus, vinguen d´on vinguen.
