El segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco va marcar un nou temps en la lluita antiterrorista. També nasqué una nova reacció social davant l´horror. Ara, amb motiu dels 20 anys d´aquell crim, de bell nou la classe política intenta apropiar-se en exclusivitat de l´actitud valenta d´un poble que va anar per davant dels seus dirigents. Així que és moment de recordar i sobretot de fer-ne una relectura d´un dels destacats episodis de la història recent.

Aquell dijous 10 de juliol l´anunci d´un segrest malauradament, en un principi, significà poc. Una vegada més els terroristes acabaven amb la llibertat d´una persona que sols s´havia dedicat a l´humil treball públic des del seu poble. Però molt aviat la reacció popular es va estendre, des que a Ermua se celebrà a les 20 hores la primera manifestació. L´últimàtum de l´organització armada i sobretot el fet que no fóra un polític professional va encoratjar una societat que estava farta. Al sendemà, d´una manera espontània, la gent havia quedat per a reunir-se i demostrar la seua solidaritat. De matí foren les concentracions en les portes dels ajuntaments i de vesprada les manifestacions s´escamparen per tot arreu. Davant eixa situació els polítics hagueren de reaccionar i donar suport a les iniciatives populars. Aquells radicals que durant tant de temps arraconaven la ciutadania en pobles i ciutats es trobaren sols i sense justificació. Hagueren d´amagar-se i callar. Fou una lliçó pacífica i popular que sempre es recordarà.

L´assassinat de Blanco va ser més que un esdeveniment criminal. Eixe dia feriren profundament a una societat com la basca i a tota Espanya. Passaren anys i moltes històries. No obstant això, el crit prou fou tan contundent que encara arriba fins a hui. L´esperit d´Ermua va donar pas a una nova manera d´entendre la lluita contra el salvatge terrorisme. En tots estos anys de democràcia, hi ha hagut dos intervencions populars que han superat i ensenyat a la classe dirigent. La primera va ser la produïda en eixe moment. La segona fou l´originada amb el 15M. Cadascuna d´elles han suposat un abans i un després en la manera de fer política.

Dos dècades després, crida l´atenció que els polítics intenten apropiar-se en exclusivitat de tot el que va suposar l´assassinat de Miguel Ángel Blanco o que s´enfronten per la celebració de l´aniversari. Resulta positiu que siga recordat i que reta un homenatge públic oficial la seua persona i l´esperit d´Ermua. Però cal no oblidar que qui realment va estar on tocava fou el poble. El protagonisme de tanta ràbia i dolor fou l´anònima ciutadania. Ella va dir que estava cansada de les paraules dels polítics i de la confrontació dels dirigents. Les plataformes ciutadanes i el desig de ser escoltats i respectats superaren les accions dels governants.

En definitiva, cal recordar el passat. Toca tindre present Miguel Ángel Blanco, l´esperit d´Ermua i a una ciutadania que va saber actuar. Però també és temps perquè els partits estiguen presents en un segon terme, sense ser protagonistes de res. Cap dirigent ha de monopolitzar la memòria d´aquell regidor. Eixe és el millor record d´una assassinat que mai no havia d´haver ocorregut.