Després de més de tres dècades de la promulgació de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià (1983), es pot constatar, sense cap mena de dubtes, que la desitjada normalització lingüística que s´hi predicava ha fracassat estrepitosament. Ni a l´escola, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació s´han acomplert les expectatives. L´espanyol continua sent la llengua dominant amb escreix, amb percentatges esfereïdors: només el 27% de la població empra el valencià diàriament. La pretesa capacitació de l´alumnat de les nostres escoles en ambdues llengües cooficials ha resultat un desastre monumental. Hui per hui, podem assegurar que els models lingüístics aplicats a l´ensenyament en tot aquest temps han portat a un atzucac. Com és natural, el jovent valencianoparlant o escolaritzat en valencià ha assolit els objectius de capacitació bilingüe, mentre que la majoria de l´alumnat que ho ha fet en castellà s´ha quedat, si fa no fa, a mitjan camí.

Els resultats d´aquesta fallida normalització han fet que la discriminació cap a la llengua minoritzada puga resultar letal per al seu futur. S´ha volgut instal·lar en la població la certesa que ja s´ha fet tot el que es podria haver fer. Que la normalització és això: que amb la tercera part de l´alumnat realitzant el seu ensenyament en valencià, anem per bon camí; mentre que la resta, la immensa majoria, seguisca consolidant un monolingüisme en la llengua dominant, com si no hi haguera més remei. I una part important de la responsabilitat d´aquest escàndol la té la covardia d´un partit socialista que va governar amb majories absolutistes a cavall dels vuitanta i dels noranta, amb polítics professionals com el Sr. Lerma, més preocupat per seguir en una poltrona -actualment, ja duu més de 40 anys xuplant del pot-, que per desempallegar-se de les influències blaveres. Un partit que va renunciar a la seua obligació històrica: implantar un sistema coherent per a la normalització lingüística que hagués tingut com a base la immersió, com van fer Catalunya i Balears.

Amb la immersió d´una llengua minoritzada, s´ha demostrat empíricament que els resultats són plenament satisfactoris quant fa a la normalització efectiva, en aquest cas del valencià, sense que l´espanyol n´isca perjudicat. Que l´assoliment del bilingüisme és un fet indiscutible i beneficia de manera significativa l´aprenentatge d´altres llengües i assegura la cohesió social. Per això, resulta totalment incomprensible que l´actual govern valencià intente implantar un altre model que suposaria gairebé la continuïtat dels anteriors del PSOE i del PP (línia de castellà i línia de valencià, amb més o menys plurilingüisme) i, més encara, quan Compromís va defensar en el seu programa electoral un model basat nítidament en la immersió, al qual sembla que ha renunciat amb el desllavassat i contradictori Programa d´Ensenyament Plurilingüe Dinàmic. Potser, la paralització de la seua aplicació pel Tribunal Superior de (In) justícia Valencià, totalment manipulat pel PP, siga un avís i una bona oportunitat per a tornar-se a plantejar, Srs. Puig, Marzà i Estañ, que la millor solució per a la normalització continua sent la immersió.