El terror s´ha apoderat el 17 d´agost dels carrers d´un país que ha crescut com a democràcia amb l´activitat assassina d´ETA i que viurà sempre endolorida pels atemptats de l´11-M. El fet que un vehicle haja invadit les vies públiques, com ja ha ocorregut en uns altres països europeus, fa recuperar un passat recent que semblava una miqueta tancat. Una vegada més sentim que la vida tolerant d´un estat europeu és amenaçada. A poques hores de la tragèdia, resulta difícil la realització d´un balanç definitiu dels fets, ni la implicació internacional ni les responsabilitats directes i indirectes de l´horrorós atropellament. Tanmateix, des de la comdemna i la pena, hem de reflexionar com podrem superar-la.

Hi ha un enunciat que ho definix tot: són instants de dolor. Qualsevol home i dona podia haver estat atropellat. La tragèdia del moment mobilitza i fa sentir-se prop i part de Barcelona. Les Rambles són un espai col·lectiu de cultura i convivència amenaçat i a ella, tots i totes, ens hem sentit especialment prop. El patiment que ha generat el 17-A és greu i tal vegada malauradament siga una trajectòria que puga continuar en altres formes i llocs. Eixa possibilitat encara ens horroritza més.

El 17-A s´ha atacat la llibertat més elemental: la lliure circulació de persones. S´ha fet en nom del totalitarisme i de la manca de respecte a la dignitat humana. La tristor esdevé en un desconsol i indefensió. Sembla que no hi ha res a fer . L´acció produïx el sentiment d´impotència. La sensació que no hi ha res a fer i que en qualsevol moment tot es pot repetir. Poques accions com a ciutadans i ciutadanes poden realitzar-se. No obstant això, cal anar més enllà d´eixe pensament. S´ha d´intentar buscar un raig d´esperança que ho supere almenys en part.

Però també l´esdeveniment fa pensar en el tipus de societat que vivim, ja que realment l´atac ho és contra ella. A més del dolor intens, s´ha de tindre en compte que l´estat espanyol, amb totes les millores que necessita el seu engranatge, és tolerant i respectuós amb la ciutadania que s´hi incorpora i amb el comportament de la seua gent. El nostre espai polític ens permet la discrepància intensa i les maneres diferents d´entendre tot. L´atac indiscriminat, doncs, és el menyspreu a la dignitat humana perquè no ataca a persones concretes sinó a la humanitat. L´atemptat obri el vedat a noves possibilitats terribles i miserables.

Així que no sols la condemna frontal i democràtica és necessària sinó també la potenciació de l´actitud tolerant en la qual es fonamenta l´Estat. Cal intensificar el respecte a l´altre i eixamplar els mecanismes que ens ajuden a trobar-nos més respectuosos i menys vulnerables. La lluita contra els comportaments terroristes és molt complexa i no hi ha un mètode infal·lible. Tanmateix quan un poble es mostra unit i identificat sense clavills, resulta més fàcil arraconar comportaments. Però no es pot demanar la cohesió si no ens respectem més entre nosaltres mateixos i no fem el possible per trobar-nos més còmodes uns al costat dels altres.

En les nostres mans està el desig que tenim de plorar i d´agafar les mans a les víctimes i a la societat catalana. En el nostre cor viuen especialment les Rambles i Barcelona No obstant això, d´eixa estima, i amb eixa tristor, també ha d´eixir el repte de fer-nos forts i millor preparats per al futur. En eixa tasca està la necessitat de sentir-nos orgullosos del tipus de societat que tenim i l´esperança que amb ella podem millorar i unir-nos més.

En definitiva, deixem que la desolació no ens faça perdre l´esperança en un futur en el qual la convivència pacífica, constituïda per la discrepància i la tolerància, ens ajude a superar la por i la tristor de hui.