Xàbia, un dels municipis turístics més destacats del territori valencià està revisant el seu planejament urbanístic. L´Ajuntament ha exposat al públic la seua proposta per al Pla General Estructural, la qual redueix d´una manera considerable la superfície de sòl per a usos urbans, preveu una important superfície de sòl rústic protegit i una Infraestructura Verda extensivament generosa. Sembla un document de caire general proteccionista. O almenys més proteccionista que la situació que teníem fins ara, amb el Pla del 90, que va permetre, sense cap impediment, aberracions territorials tan bèsties com la exhaustiva colonització amb xalets de la zona del Cap de la Nau, la urbanització (d´una manera inversemblant) de les pendents de la Costera de Sant Antoni, la destrossa impactant de les pendents de la Barraca, les del Portitxol i de tants paisatges extraordinaris de Xàbia, agredits d´una manera tan irrespectuosa i brutal, que hui són quasi irreconeixibles. I que ha fet quasi desaparèixer els valors paisatgístics que varen atraure a aquest lloc a tanta gent.

Però un Pla proteccionista, (per devoció o per obligació) no significa necessàriament que assegureun futur millor. Al PGE exposat hi ha coses poc clares. No queda clar, per exemple, quin model de viabilitat econòmica i de gestió planteja el Pla per al sòl rústic protegit, per a la seua protecció real, llevat de la merament restrictiva, prohibitiva. Per al sòl rústic d´ús clarament agrícola sembla no hi haver cap iniciativa estructural destacable, moderna i de futur. Deixa la iniciativa als agricultors (si és que en queden). Turisme i construcció és el que importa.

Resulta difícil trobar al document quines propostes estructurals planteja el Pla per al sòl urbà extensiu, un model pervers de xalets amb jardí i piscina, el més estès a Xàbia, no desitjable en termes de sostenibilitat, però que és el que principalment hi ha al municipi. I alguna cosa caldrà fer amb aquest model que ha devorat ja tant de sòl. Per exemple, afavorir decididament les energies renovables distribuïdes, propiciar el reciclatge individual de les aigües o ajudar en la construcció de cisternes per a replegar l´aigua de pluja (costum tradicional a la Marina).

A l´Estructura Verda proposada pel PGE (d´evident interès mediambiental, que cal defensar) no resulta fàcil, tampoc, trobar quin és el model estructurant generat per aquesta. Per exemple, com se relacionen, a través de la xarxa verda, mitjançant passejos segurs, amb arbres, els diversos barris i zones del municipi o les escoles i equipaments socioculturals amb les zones residencials; quina coherència hi ha entre el viari per a vianants i ciclistes i l´estructura verda; cóm es planteja la reconversió de determinades vies urbanes ràpides (amb secció més pròpia d´una autopista) en amables i segurs passejos arbrats de connexió; si es plantegen o no vies verdes als marginals del riu Gorgos i de determinats barrancs, etc.

Cóm s´incorpora a l´estructuració del territori el patrimoni arquitectònic: molins, torres litorals de defensa, etc. Resulta difícil entendre quina alternativa proposa el PGE a l´actual mobilitat pel territori basada en el cotxe privat. Quin futur model de transport públic formula. Quina és l´estructura viaria d´abast territorial proposada per a vianants i ciclistes. No queden clares tampoc quines propostes estructurals es plantegen per evitar els sistemàtics incendis de La Granadella i el Montgó. O contra les periòdiques inundacions del Saladar, avui en plena eufòria constructiva.

I per a completar aquests dubtes, el PGE de Xàbia planteja una actuació viària, la Ronda Nord-Camí La Soberana, aparentment innecessària, no justificada al document i que, de dur-se endavant, generaria -tornem al 90- una important destrucció del territori. La d'un territori periurbà estructurat històricament en torn d´un camí estret, de gran valor paisatgístic, de traça sinuosa i entranyable, conformat per murs de pedra en sec, cases tradicionals i vorejat d´arbres singulars d´espècies locals. Un paisatge irrepetible, que pot representar la «essència» del lloc i que per això mateix, cal conservar tal com està per a les generacions futures. A vore si elles saben aprofitar millor les especials característiques d´aquest camí, òptimes per a una mobilitat més propera i més racional. Seria desitjable que, davant determinades actuacions destructives del patrimoni, com aquesta, les autoritats actuaren, sobre tot, amb racionalitat i prudència.