Si José Saramago alçara el cap, es veuria temptat a fer una saga d´Assaig sobre la lucidesa, paràbola d´un país dominat per una casta política i econòmica que manipula la població a través dels mitjans de comunicació. La nova entrega, que podria titular-se com aquest article, descriuria els esdeveniments dels darrers dies al voltant del referèndum català, però recreant una escena ben diferent a la de l´Assaig sobre la lucidesa: «Mal temps per votar, es va queixar el president de la mesa del col·legi electoral número catorze després de tancar amb violència el paraigües amarat d´aigua». Ara no era l´oratge el que amenaçava l´arribada d´electors, sinó la tricorniada caqui i la togada negra de volantets a la bocamàniga al servei d´un «establishment» que ha ferit de mort la democràcia, sense separació de poders, corrupta i autocràtica.
Si en la novel·la de Saramago s´atribueix a una epidèmia de lucidesa el vot en blanc del 83% dels electors, prohibir el referèndum quan volia votar un percentatge semblant és una exhibició d´idiotesa. Si l´unionisme reflexionara amb més ponderació i menys testosterona s´adonaria que les rebel·lions surten de la frustració. L´elecció de Trump, el Brexit i el suport de sectors d´esquerra a Marie Le Pen en són exemples. Després de la brutal repressió policial del diumenge podem dir, parafrasejant Marx, que un clima de profunda indignació recorre Catalunya i l´allunya d´Espanya. Els catalans no ho oblidaran. Prenguen, doncs, seient; que vénen nous conflictes.
Davant d´aquests fets no vull ser equidistant. Els que em segueixen saben que he pres partit i seria hipòcrita mostrar-me ambigu. Em sent solidari amb la ciutadania de Catalunya que volia votar. Jo suposava que les forces de seguretat estaven al servei de la gent; però veient el que ha passat, era només una suposició. Per moltes dificultats que tinga —que en tindrà— la identificació dels salvatges, i per molts interrogants —que n´hi ha— sobre les instruccions que reberen, cal fer justícia.
