Aquesta peça començà ha enllestir-se quan en setembre s´estrenaven fiscals, jutges i policies a Catalunya. Des d´aleshores han trobat el seu lloc unes poques frases soltes a l´escalfor de les maniobres dels poders de l´Estat. Des de llavors he constatat el considerable grau d´ignorància i incomprensió, que gran part d´Espanya té de la Catalunya que brega per preservar el llegat dels seus majors, per apuntalar el valuós contingut d´aquesta terra germana.
Aquest setembre he rememorat Garráiz, un jove d'un conte de Pío Baroja, carboner a les muntanyes basques, que en rebre la notícia"d´haver caigut soldat", i sense comprendre que ningú no poguera obligar-lo a abandonar la seua serralada, ensenyava el puny cap a la planura, "cap a aquell enemic desconegut que tenia poder sobre ell". Veia Garráiz en el ferm moviment de Catalunya, ensenyant la seua resolució, i una flor, cap als jerarques de la planura, que amaguen rere de la llei, l´eterna negativa a donar passos que permeten acordar un referèndum d´autodeterminació.
Veia Garráiz en el jove esperançat que, en una Catalunya emancipada, la justícia social tinguera major oportunitat que a l'Estat espanyol; però també en les afables iaies que, estèrilment, interpel·laven Miquel Iceta pel carrer, demandant-li que els donara suport per poder votar; i com no, en l'alcalde que somia, passats els anys, seure els nets als genolls per contar-los, orgullós, com defensà que joves, iaies, pares, mares o germans, tots pogueren decidir.
Davant d'una demanda col·lectiva, pacífica, del dret d´autodeterminació, defensable i repetidament sol·licitat, l´opció franca haguera estat valorar i debatre el que es just, i deixar la legalitat per a després; la conducta noble passa per formular arguments polítics i tractar al col·lectiu com un conjunt. La roïndat, però, ha arrelat en els poders de l'Estat, arbitrant mesurers apropiades per combatre delictes individuals; executant arguments intimidatoris i policials, decomissant, perseguint, prohibint, detenint i empresonant. Roïndat empentant antiavalots contra les febles, trencadisses i pacífiques pells. Roïndat, també, llençant-los tot tipus de tancs econòmics, atàvica i impúdica arma de control i domini, i de tòrcer voluntats.
Proveïts amb potents instruments, recentment perfilats per l´ocasió, els perennes negadors exhibeixen la gravetat inquisitorial, la pesantor, les cornetes i tambors, i perdent tota vergonya quan aguaitava l´octubre, la brutalitat. La il·lusió, la creativitat, les orquestres, però també els cops, ferides i destrossos, busquen recer a prop dels peticionaris d'urnes que, bellugats per la ploma de Baroja, ensenyaven en setembre el puny, amb un clavell entre els dits. Arribat l´octubre alçaven braços i mans en senyal inerme, i cridaven que: "els iaios no es toquen", decebuts i calents amb aquells que els han fet colps, tombat i arrossegat, i amb les mans fines que ho han ordenat. Avançada la tardor, casseroles, espelmes, i una entranyable Maria del Mar Bonet, componen el seu arsenal.
PP, C´s i velles glòries del PSOE (qui ho havia de dir!), avalen la brutalitat ocorreguda. També el missatge de Felip VI amb el seu silenci al respecte, silenci consentidor de la que poguera succeir en futures actuacions dels poders de l´Estat. Acció i reacció, l´ús pervers de la llei de Newton, popularitzat per Rachin, l´agre director de l´internat de "Els nens del cor" envers la il·lusió del joves cantors. Avui, quan "desmentir la brutalitat" s´obre pas i amenaça amb imposar-se, i un descarat ministre d´exteriors assegura que l´ús de la forçà respongué a les provocacions, cal exigir que les pells pacífiques es deixen tranquil·les, cal dir ben alt que "els iaios no es toquen".
