Vostè, lector, és una persona normal? Ja sé que dirà que sí, però la pregunta no és trivial; perquè jo també diria que ho sóc i, després de saber què entén per gent normal l´Albiol i l´Arrimadas, no estic segur de ser-ho. De fet, no vull ser-ho. M´explique: no vull ser una persona normal si això implica ser com Bárcenas, Granados o Rajoy, per exemple. Perquè jo vull tindre els diners ací i no a Suïssa, pagar a Hisenda i no cobrar il·legalment en sobres. I com tampoc vull ser com un tal Nart de Ciudadanos que recomana esterilitzar els pares que poden tindre fills discapacitats —ell diu subnormals—, he arribat a la conclusió que no complisc certs cànons de «normalitat».
Si hi ha amors que maten, hi ha crides a la normalitat que fereixen perquè confonen normalitat i uniformitat. Apropiar-se de la normalitat considerant anormal qui no s´ajusta al teu patró és propi de mentalitats autoritàries. Arreplegar firmes per imposar el castellà, demanar que el gallec no siga llengua oficial, proposar currículums centralitzats per homogeneïtzar l´escola, presumir d´ «escapçar» el sobiranisme i voler «desinfectar» Catalunya amb zotal unionista són accions inscrites en el marc de «normalitat» de qui detesta la diferència. Cal ser molt retrògrad per veure les diferències com una nosa, ja que una societat cohesionada es basteix respectant les diferències i no forçant similituds. Més que la unitat d´Espanya, defensen la uniformitat, que és diferent.
En aquest escenari d´anormalitats Diògenes necessitaria, no un cresol, sinó un reflector de gran potència per trobar algú que explicara per què convoquen eleccions a Catalunya per restituir la normalitat, quan la normalitat consisteix en tindre un Parlament elegit pel poble, i ja el tenien. El que no és normal és que el disolga algú que no és el seu president legítim; com tampoc és normal una campanya electoral amb candidats empresonats o exiliats. Que això passe i ens semble normal és una anormalitat. Que rarets que som, no?
