Poques setmanes han transcorregut des que la titular de Sanitat, Carmen Montón, presentara en les Corts Valencianes el seu projecte legal per a afavorir el reconeixement de la «mort digna». Considere que un debat seriós sobre este assumpte únicament resulta possible a través d'un ús no torticer i pervers del llenguatge.En la seua intervenció la Consellera Montón va prioritzar el secundari sobre el verdaderament important, arrossegant el debat sobre els deures dels professionals i facultatius i limitant i constrenyent un dels debats ètics del nostre temps. Però si aquelles qüestions, que pareixen innòcues davant dels escenaris rellevants de decisions mediques i que afecten el procés del fi de la vida, presenten debats intensos, com demostra el cas del xicotet Alfie Evans, amb una malaltia cerebral degenerativa sense curació, que ha sigut desconnectat en contra de la voluntat dels seus pares i la seua família, què dir d'altres elements que es deixen entreveure en eixe mateix debat com el suïcidi assistit o la sedació terminal.

No ens enganyem. El debat no és ara la limitació de l'esforç terapèutic, el rebuig voluntari dels tractaments o les cures pal·liatives dels malalts terminals. La idea és fer de la cultura de la mort el pensament dominant, tal com s'ha fet amb anterioritat basant-se en tan reprovables eufemismes, com la interrupció voluntària de l'embaràs, recordant que va ser el PSOE els que en 2010 van ampliar els supòsts i els terminis per a avortar a Espanya. O el recent fenomen de la maternitat subrogada, que porta a una cosificació inacceptable del cos humà a través dels coneguts ventres de lloguerEstos àmbits, junt amb una ideologia de gènere que impregna transversalment tota l'acció del Govern de la Nau, té un idèntic i malaltís propòsit: esclafar la dignitat humana, precisament per la inspiració i valors cristians que la inspiren.Els importa poc el seu abast constitucional.

Que la nostra cultura siga la del dret a la vida i no, contràriament tal com pretenen, un hipotètic dret a la mort que no té cabuda en el nostre dret. Ben poc els importa al fomentar una sèrie de debat estèrils, que fracturen a la societat i acaben per encebar-se amb els més dèbils.Correm seriosament el risc de fer desembocar les cures pal·liatives, i la pràctica medicalitzada d'estos, en un instrument al servici de l'eutanàsia. Açò només ho pot afavorir una societat profundament malalta, que al mateix temps llança un inquietant missatge als poders públics que l'afavorixen: la prescindibilidad de les nostres existències quan es pensa que ni tenen futur ni tampoc utilitat.