El gentilici «andalús» fa referència als naturals d'«Andalusia», comunitat autònoma del sud d'Espanya. Prové del terme «andalusiya», adjectiu àrab referit a l'antiga «Al-Àndalus», que era la denominació que es donava a tots els territoris de la península Ibèrica sota el domini musulmà. Però el nom originari no és un mot àrab, sinó que, en realitat, és el resultat d'una deformació de la denominació goda de l'antiga província romana Bètica, «Landahlauts», composta de «landa», que significava 'terra', i «hlauts», que volia dir 'sort'. Este nom al·ludia a l'antic costum dels visigots de repartir-se les terres conquistades a través de sortejos. En valencià fou Pere Antoni Beuter, en la seua «Història de València», publicada en 1456, un dels primers autors a utilitzar l'adjectiu «andalús»: «Estos pobles eren pròpriament los turdetans que hui dien andaluzos».

Més informació...