La paraula «capella» prové del llatí «cappella», que era una diminutiu de «cappa», 'capa'. Primitivament, la «capella» no era més que una peça de tela que es posava en l'esquena, i quan plovia, pegant-li la volta, s'usava per a cobrir-se el cap.
A principis del segle IV, un jove militar de l'exèrcit romà, que després seria exalçat als altars com a sant Martí, fou requerit per un pobre que estava captant a l'entrada de la ciutat d'Amiens i, no tenint una altra cosa, li donà un tros de la seua capa perquè es protegira del fred. Este tros de tela, després de produir efectes miraculosos segons la tradició cristiana, fou guardat en un reliquari pels reis francs en la ciutat de Tours. Convertit en objecte de culte, este lloc passà a ser conegut com a «capella», i per extensió passaren a designar-se amb eixa mateixa paraula tots els espais dedicats al culte en l'interior d'un edifici, foren esglésies, palaus o masies, que disposaren d'un altar i una advocació particular.
