11 de junio de 2016
11.06.2016

al caliu del teu armari, guardamar

10.06.2016 | 23:04
al caliu del teu armari, guardamar

Deia Ramon Guillem en la introducció del poemari El vol del silenci que el primer llibre de Manel Arcos és «un recull de poemes que il·lumina la seua vida, que vol encendre els llums nocturns per a tots els que l'acompanyen en el camí per la fosca, que intenta desxifrar què volen dir els dubtes incessants, les veritats més dolces, les mentides més tristes».

Doncs bé, una vegada més Manel Arcos, l'ànima de Paraules en silenci, aquell programa de Ràdio Pego que malauradament fa mesos que resta en silenci i que caldria recuperar, ens ha tornat a encendre els llums nocturns amb un nou poemari, Llibre de Guardamar de la Safor, il·lustrat per Àlex Fuster i editat per El Petit Editor. Un llibre que és, entre moltes coses, tot un homenatge a aquest petit poble saforenc que comparteix amb ell, si més no, l'amor i l'encant d'estar abocat a la mar. Un cant a aquesta antiga alqueria islàmica on «la tristesa clama i plora / l'expulsió dels orígens negats. [...] I, tanmateix, la poesia escolta / la veu de seda dels avantpassats / mentre la memòria desenterra / el puny i lletra dels repobladors / (els Donet, els Llidó, els Martí, [...]». I és que els records i les vivències d'Arcos estan força arrelats en aquesta alquerieta on «el temps vol morir», per això s'emociona amb cadascun dels seus racons, en «la quietud / que regna al carrer del Molí»; en «la paciència pretèrita i implacable / de la mar, el Montdúber i el Montgó»; en la Lluna de la Nit de Sant Joan que «encén cegues aventures fins a l'aurora». Arcos coneix el poble pam a pam, i mentre recorda sa mare passejant per l'Assagador s'atura per esplaiar-se «amb la asserenada verdor de l'horta», per veure «el reflex dels valors heretats» i per enorgullir-se d'aquest origen humil de la seua família que amb cada «gota de suor [...], pam de patiment [...] i llàgrima d'esforç» es guanyaren el pa d'una «vida crua» amb «valentia, lluita i convicció». Amb dos senzills versos ho diu tot: «on home, dona i les quatre estacions / assaonen el camp amb estima i sang». I en aquestes passejades voltant pel poble, Manel Arcos es retroba a sí mateix i amb els records, tot cercant la «pau i temps / per a tornar, / per a tornar a abraçar / la Mediterrània / i conquerir el món / de nou», i llavors, quan es fa de nit «gira la vista enrere per a gaudir / dels matisos d'una silueta emergent». Una silueta on encabir «la figuera de Gallestre, la Paloma, Rodafam, / la Cava, el Xango, l'Alqueria de Jaume Estellés». La silueta d'un poble que té arrelat ben endins, «És el gran amic de les hores difícils. / L'amic que ara o suara guarda la mar / en una paraula composta i universal».

I en aquest Llibre de Guardamar de la Safor, Manel Arcos també té alguns poemes que volen ser com petits homenatges personals. Així, el poema El Bovetar és tot un cant al llaurador valencià que, només eixir el sol, se'n va al bancal a llaurar «l'anciana pell dels cavallons de terra roja». Tota una vida de treball dur, mal pagat, pendent del temps, recordant aquells versos de Raimon: si plou poc serà la sequera, i si plou molt la catàstrofe. Tot i així, els llauradors valencians continuen enfonsant la rella i la corbella, amb «Esperances en cos i ànima i en lletres grans / que brosten de les branques dels tarongers». La lluita i les esperances d'aquest llaurador és com una metàfora de tot un país. D'un país que es lleva cada matí desdejunant, dia sí dia també, casos i casos de corrupció i, des de segles ençà, és espoliat. I tot i així, com el llaurador, continua esperançat i no es resigna a seure en «una cadira de bova» a veure com «el patiment dels oblidats va a morir als bancals», i a mastegar «els somnis truncats, els sabors de la nostàlgia». No, els valencians que ens estimem el nostre país, som hereus del llegat d'aquests llauradors que generació rere generació han estat fidels a la sang de la terra, confiant que «El temps combat pels quatre cantons del vent» i algun dia «entre les bardisses i els canyars del Bovetar» lluirà un sol radiant. I llavors, com diria Ovidi Montllor, «arribarà el dematí que el plor serà d'alegria [...] en el dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans». I tot perquè aquest poble no es resigna a perdre la identitat, arrelat com el llaurador a la terra, perquè en el fons encara batega la flama, «Un sentiment i quatre solcs de sang calenta».

I si el treball dur i honrat del llaurador té un raconet en el cor de Manel Arcos, també ho tenen aquelles persones que s'han deixat la pell per aconseguir un poble més digne, per millorar la vida dels guardamarencs, com «l'ombra prenyada del tamarit» que «llisca i sura com una bassa d'oli / sobre les teules de la Casa Gran», que «resisteix els embats / del vent i de la malenconia» i es veu traït pels seus propis companys de viatge. Però ell, malgrat els embats, és com aquell petit corriol «que és tan lliure, tan insubmís i atzarós» i que «Viu a pit descobert i es manté ferm / malgrat els ordres establerts i les lleis / que desafien la lògica de la casualitat». I és així perquè sap que tard o d'hora «La justícia parla i, per tant / reclama les veritats robades».

Contat i debatut, amb el Llibre de Guardamar de la Safor, Manel Arcos ha retrobat el destí «per a no deixar-lo mai més, / per a no d'eixar-lo d'estimar». I el seu destí és escriure, i com diu Jordi Dorca a la introducció del llibre, «sense excessos retòrics, sense barroquismes, però amb debat frondós i vast coneixement». Escriure per viure, per no deixar de morir com diria Joan Fuster, perquè «Quan ja no queden més paraules, no sabré cert on estaré ni on aniré. [...] I creixerà el somni, com un xiquet, / al caliu del teu armari, Guardamar».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine