Dins de la panoràmica tan convulsa i enfrontaments de continu que vivia el nostre País, el doctor Olóriz manté la pràctica diària de les seus conviccions morals, tan arrelades, i cuida complidament dels seus benvolguts pares, és un equànime i fidel complidor en el seu apassionat treball de vicerector i també en "la seua" Facultat de Dret de la Universitat Valentina.
El catedràtic J. Ros es refereix al doctor Olóriz fent un compendi de totes les virtuts què adornaven tan lloat professor: "atenció sol·lícita als seus pares, treball diari ben fet i religió sense misticismes".
A la mort del doctor Olóriz es fa públic el seu testament on s'arrepleguen les meditades disposicions, què deixen constància de la innata bondat del testador, qui, per pròpia voluntat, va arribar de vegades a apartar-se de la vida mundana per dedicar-se a la cura dels seus sers volguts, i, amb cos i ànima, al seu noble treball, tot amb l'única i última intenció d'aconseguir reunir un bon patrimoni què, després de la seua mort, s'invertirà per continuar impartint ensenyança entre la joventut més necessitada de València.
El diari El Mercantil Valenciano, antagònic exacerbat al culte practicat pel doctor Olóriz, després de la defunció d'aquest, el 12 de juny de 1913 publicava, amb tipografia en gran relleu: "Va fer un testament hològraf grandiós perquè, apartant-se de les rutines i de preocupacions, va descobrir la seua ànima, ens va revelar els sentiments i amors que guardava en el més recòndit del seu pit, vetlats en vida per respectes i compromisos de família, i va aparéixer tal qual era".
El seu trànsit per la vida
Rafael Olóriz va viure seixanta-cinc anys. Els primers anys els va dedicar a adquirir una àmplia i sòlida formació, per a després dedicar-se a les constants diàries anteriorment referides -atenció als seus i dedicació al treball-, amb el pensament que després de la seua mort, es continuara sembrant la fecunda instrucció per mitjà de la fundació de centres d'ensenyança i d'ajuda a la seua apassionada Facultat de Dret. Per a este fi, havien d'instituir-se beques destinades als jóvens amb menys recursos econòmics i fomentar els fons de la biblioteca.
Olóriz mostra tota la seua grandesa, ben dissimulada per la austeritat en què va discórrer la seua vida, quan el notari llig el seu generós testament hològraf. Per a conéixer millor la personalitat moral de Rafael Olóriz i Martínez, cal situar-lo abrigat, sempre, amb la dignitat i bonhomia què va rodejar tots els moments de la seua existència.
El doctor Olóriz va viure apartat d'amistats de conveniència, proclius a aconseguir llocs rellevants, i de prebendes. Tampoc no va practicar culte a falses vanitats, i va esquivar tota ostentació social superficial.
Els seus arrels
Rafael Olóriz i Martínez va ser un valencià de cor. També valencià per llinatge, de pare i mare, de Sant Joan i Asp (Alacant). Aquest llinatge era blasó que preservava i li omplia d'orgull. I, ja en la Facultat de Dret, era decidit partidari de l'anomenada Escola Valenciana. Però era, el seu, un valencianisme sense exclusions. En aquella València laboriosa i artesana era conegut, respectuosament, pel seu cognom darrere del grau de doctor: el doctor Olóriz.
Va arribar a tindre un prestigi major que el d'un autèntic títol nobiliari, ja que els llicenciats eren ben acreditats i respectats en aquella época.
El nostre deute
Els ex alumnes de les Escoles Públiques Olóriz i veïns de l'antic barri de Marjalena/Marchalenes, tenim un deute, des de l'any 1919, quan s'inaugurà el Col·legi Públic què en la part alta del seu frontispici porta el gloriós cognom Olóriz.
Tant de bo que esta senzillíssima semblança espavile els nostres cors, i, junts, Ajuntament de València, Facultat de Dret, Col·legi d'Advocats i Real Societat Econòmica del País perpetuem l'homenatge que, des de fa tant de temps, mereix tan insigne humanista.
