10 de diciembre de 2015
10.12.2015

Els poemes de la discòrdia

10.12.2015 | 04:15

En el llibre colectiu «Des del Casal. Oberts al debat faller», editat enguany per la nostra associació, escrivíem les següents llínees: «Escrit, com està, el present artícul en moments de gran incertea política, el govern autonòmic i les corporacions municipals que sorgixquen de les eleccions de maig de 2015 hauran d´acceptar [...] que la repressió i la beligerància cap al valencianisme idiomàtic no tenen raó de ser en una societat democràtica com la nostra. Ben al contrari, la convivència i el reconeiximent de les distintes tendències que coexistixen en el sí de la festa és una necessitat primordial. Fer illegals normatives o idiomes, dividir als fallers o crear concursos paralels des de l´administració pública per motius exclusivament ideològics i partidistes no és la solució: sí que ho és establir espais de diàlec en els quals el reconeiximent mutu sembre la llavor de la tolerància i del respecte a la llibertat d´expressió, tal com reconeix el Reglament faller en vigor. Acceptant que la resolució definitiva del conflicte excedix en molt les fronteres del nostre colectiu faller, escomencem a lo manco per establir un marc estable de convivència idiomàtica que no quede al pairo de les oscilacions electorals pròpies d´una societat moderna.».

Per desgràcia, els fets recents (la censura d´uns poemes de l´escritora Ampar Cabrera en el Llibre Oficial Faller pel simple fet d´usar la normativa de la RACV; la qual era utilisada fins ara en llibertat i normalitat per molts dels colaboradors de dita publicació) han fet tristament premonitòries les llínees que acabem de reproduir.

L´artícul 2 del Reglament Faller de 1991 establia clarament l´oficialitat de les normes de la RACV. No obstant, a instàncies del PP, dit articulat seria modificat en el Reglament de 2002, que continua vigent. Un gol en tota regla que el poder polític d´aquell moment nos clavà als fallers. La confiança en allò que poguera dictaminar la AVL «en un futur» fon un erro que el temps ha demostrat: l´entitat acabaria posant-se de part d´una de les dos sensibilitats discordants „ la que considera que el valencià és català„ i en contra de l´atra „ la que considera que el valencià ha de continuar sent una llengua„. Lo que havia de ser un acort social de consens acabaria fent oficial l´anexionisme llingüístic i arraconant al valencianisme idiomàtic cap a una situació allegal. Un valencianisme al qual, supostament, se derrotaria, una volta captiu i desarmat, a través de l´estranyament social i de la prohibició de subvencionar a qualsevol escritor, institució o particular que utilisara la normativa valenciana de la RACV per a l´expressió oral o escrita del nostre idioma.

El fracàs del «consens per imposició» és evident. Les normes RACV continuen sent àmpliament utilisades per la societat valenciana, pels escritors i, en particular, pel colectiu faller, a pesar d´estar absents de les escoles des de 1983. La seua convivència ´de facto´ en la normativa de la AVL-IEC és una realitat incómoda per a certs sectors, que troben en esta situació una anomalia que cal ocultar, maquillar o, en el pijor dels casos, reprimir. Si el PP manejà hàbilment la seua aposta per la AVL a pur de no aplicar la nova llegalitat de manera rigorista i repressiva, l´imperícia dels nous gestors ha acabat per precipitar lo que fins al moment era una tensió latent.

¿I ara qué fem? Be. El primer pas per a resoldre un conflicte és reconéixer la seua existència. El segon, entendre qué vol dir realment «consens». El tercer és nomenar les coses pel seu nom, i no parlar de «faltes d´ortografia» quan tots sabem de qué va realment la qüestió. El quart: rectificar és de sabis i s´està a temps. I el quint: no prendre en va el nom de la «participació» i del «diàlec».

Les portes dels nostres casals continuen obertes. Per això esperem que els responsables de la nostra Casa Gran, el casal de tots els valentins, no establixquen drets d´admissió en funció de la minvada concepció del fet cultural valencià que certs ideòlecs volen impondre als actuals components de JCF, de sobrada ascendència fallera (incloent, volem creure, al propi president). Al capdavall, les falles seran lo que els fallers vullguen. ¿O no, senyor Fuset?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook