Què li passava amb els llibres?

-Has llegit aquest?

De vegades feia que sí amb el cap. De vegades, feia que no. Però no eixia amb aquesta classe de comentaris que molts acostumen a fer.

«Oh, sí! No t´agradà, sobretot, la part en què perd el cap i aquella cosa descobria que en realitat era un extraterrestre?»

O «No m´agradava gens la vella esgarrifosa. Des de la primera pàgina sabia que els volia enxampar».

O fins i tot coses com «Plorares quan va morir el gos? Jo vaig plorar a llàgrima viva. Mon pare va haver de preparar-me una tassa de te!».

No, Imogen sols feia aquesta mirada fugissera que fa la gent quan, pel carrer, passa per davant dels mendicants. Volia que me n´oblidara.

-Crec que l´he llegit, sí.

-Ho has de recordar.

Intentava posar-me a prova i confondre´m. Fins i tot, encara que feia dies que no havia vingut pràcticament ningú al racó de lectura, encara va fingir que estàvem tan ocupades que em va interrompre per preguntar:

-Aquest llibre es deu guardar ací? O el deixe fora per al següent treball de grup?

I em vaig donar per vençuda.

Però l´endemà, quan li vaig posar un altre dels meus llibres favorits davant de la cara, vaig veure el seu estremiment amb absoluta claredat.

-Aquest l´has llegit, veritat? Ja saps de què tracta.

-Bé, crec que...

-No el vas acabar?

Dubtà amb el cap. No sabies si deia que sí o que no.

-Vinga, el vas acabar o no?

No podia contestar. Tan sols em preguntà:

-En qualsevol cas, per què vols saber-ho?

-Per res -vaig dir de mal humor, i vaig continuar ordenant llibres.

Havia arribat a la conclusió que intentar parlar amb Imogen sobre llibres era una pèrdua de temps. Jo crec que si dos de vosaltres heu llegit les mateixes coses podeu ser capaços de parlar-ne una bona estona, i no conformar-vos que un acabe cada conversa mirant-se incòmodament els peus i murmurant coses com: «Sí, m´imagine que sí», o «No recorde molt bé aquella part», o «En realitat, crec que aquest no és el llibre que vaig llegir». Em va posar de tan mal humor això, que vaig queixar-me´n al senyor Hooper.

-Per què me l´ha encolomada a mi? No li agrada llegir.

Ell deixà anar una rialleta.

-Melly, comparats amb tu, a cap dels teus companys els agrada llegir.

Vaig moure el cap.

-No -vaig dir tossudament-. És més que això. Però diu que ha llegit coses quan realment no ho ha fet.

-Potser és que la intimides.

I aleshores va afegir amb fermesa:

-Sols fes un esforç per ser la seua amiga, Mel. Una setmana no és tan llarga. Tampoc no et costarà tant.

En veure la cara que li feia, va allargar el braç cap al prestatge que tenia darrere, va traure un llibrot gros d´un sobre gruixut, i me´l va posar a les mans.

-Ací tens, Mel -digué-, un premi per tots els teus patiments. I no esperes parlar amb Imogen sobre ell, perquè pràcticament no l´ha llegit ningú a tot el món.

-Com ho sap?

-Perquè acaba d´eixir de la impremta -contestà amb orgull-. És un regal dels editors per les comandes de tots els llibres que vam fer al final del trimestre passat.

Li vaig fer una ullada. Roca roja, d´Alston Byers. La coberta no era massa cridanera -una xiqueta amb un vestit blau que recollia pedres-, però alguns dels millors llibres del món tenen cobertes terribles, de manera que el vaig començar igualment, amagat al pupitre, sota el quadern d´activitats de Mates.

Era sorprenent. Al principi vaig pensar que devia tractar-se d´una d´aquestes històries carregades de descripcions. Semblava començar amb una boira espessa i sufocant que s´escampava per un sotabosc, i amb gent repenjada a les portes de cabanes assolellades.

Tanmateix, de sobte es va convertir en una història ben interessant sobre una tribu d´indis que estaven farts dels turistes, perquè aquests els enxampaven trossos de la seua famosa i sagrada roca roja per endur-se´ls a casa com a record. De manera que els indis conjuren una maledicció sobre tots els trossos desapareguts. Immediatament, a tot el món, els noticiaris comencen a fer-se ressò d´horribles morts, d´accidents horrorosos i de malalties misterioses, com si pertot arreu s´estiguera emetent el mateix vídeo de terror, en aquesta ocasió, però, sobre fets reals.

No podia tancar el llibre. El senyor Hooper va començar amb els seus romanços de sempre.

-T´hauré de prendre el llibre fins que siga l´hora de tornar a casa, Melly?

-Espere que no córregues a l´hora de fer els deures per posar-te a llegir abans.

-Què és tot això que m´ha dit la senyora Springer sobre que amagues el llibre que et vaig deixar sota les partitures?

Però era impossible deixar de llegir. En aquesta altura de la història, la gent no podia desfer-se prou de pressa dels seus trossos de roca roja. I una xiqueta, la que es podia veure a la coberta, n´havia esmunyit un trosset en la butxaca del seu vestit sense que els seus pares se n´adonaren. I anà a parar dins de la maleta. I allà es va quedar, sense que ningú el vera i sense que ningú ho poguera imaginar, i va provocar tots els esdeveniments terribles que començaren a passar-li a la seua família, un rere l´altre, per culpa de la maledicció.

Aquella nit, a casa, també, vaig tindre els problemes de sempre.

-T´ho advertisc, Melly. Tens cinc minuts per a apagar el llum.

-Els xiquets de la teua edat necessiten dormir, saps?

-Per què no pots tancar-lo i acabar-lo demà?

Finalment, l´endemà de matí, el vaig acabar. Gordon tenia pressa per ser el següent a llegir-lo, de manera que de seguida vaig fer-ne la fitxa, i durant l´hora de biblioteca vaig col·locar Roca roja al cim de la pila de llibres davant d´Imogen.

-Pots posar un punt groc en aquest perquè Gordon puga endur-se´l, hui, a casa?

-És clar! -digué ella agafant-lo.

Tot d´una, el rostre d´Imogen es tornà groc com la cera. Va ser extraordinari. He d´haver llegit aquestes paraules centenars de vegades: «Les seues galtes empal·lidiren», «El seu rostre es va esblanqueir», «Es tornà completament blanc d´espant». Però ni en un miler d´anys hauria imaginat una cosa com aquesta. Fou com si algú li haguera tret un tap de sota els peus.

Estava segura que s´anava a desmaiar i em vaig afanyar a agafar-la quan començava a caure. I aquesta fou l´única raó per la qual em trobava tan a prop d´ella per a sentir el seu murmuri adreçat a la xiqueta de la coberta del llibre.

-No! Deixa aquest tros de roca! No l´agafes, per favor!

-Imogen? Imogen!

No fou més que un moment, però va fer l´efecte que es trobava en una altra època, i ben esglaiada. El seu rostre seguia pàl·lid i suat.

-Què?

Ni s´havia adonat que m´havia assabentat del que havia dit.

-Res -vaig murmurar.

No obstant això, no parava de pegar-hi voltes. Després de tot, si el llibre «acabava d´eixir de la impremta», difícilment el podia haver llegit. Per tant, com podia saber què s´hi contava?