On és el meu gos?

Fina Casalderrey

'On és el meu gos?', relat de Fina Casalderrey extret del llibre Dues llàgrimes per Màquina

Ja fa dies que Màquina falta de casa. No et pareix extrany, mare?

La mare de Justa sembla intranquil·la i tarda una miqueta a contestar. Abans, intercanvia una mirada de complicitat amb el seu marit i, quan contesta, el seu to de veu no és gens convincent.

-Filla, ja ha fet això alguna altra volta i sempre ha tornat. No et preocupes tant. Les altres voltes, encara ha tardat més que aquesta.

Les paraules de Matilde no la calmen. Justa està encara preocupada i pressent mals auguris per als pròxims dies.

-Aquella volta que tardà quatre dies a tornar, era en primavera. I encara estem en febrer. Segur que li ha passat alguna cosa.

Cada dia, només torna de l´escola, Justa es posa a la porta de casa i espera que el seu gos torne. Però Màquina no dóna senyals de vida i la xiqueta comença a perdre les esperances.

Justa és qui més preocupada està per l´absència de Màquina, perquè, a més d´encarregar-se de posar-li aigua fresca cada dia, d´assegurar-se que no es quedarà sense menjar, de deixar-lo entrar a la seua habitació i de voler-lo més que ningú, Justa és la seua ama! Per això se´n sent més responsable. Els mals pensaments li volen pel cervell sense parar, la colpegen quasi com un martell fins a fer-li mal.

Justa és una xiqueta amb els cabells molt foscos, quasi negres, i no massa llargs, que acaba de fer els deu anys. Sa mare sempre li recull la melena. Diu que té massa mata de cabells i que quan se li posen davant dels ulls no pot escriure bé. Els seus ulls són marrons, molt foscos, no són massa grans, però sí molt vius.

Estudia cinqué en un grup escolar del municipi al qual pertany la seua aldea. De bon matí va a classe amb autobús i no torna a casa fins a les sis de la vesprada.

César és el conductor que la du i la torna cada dia. Té molt mal geni. No deixa que ningú es moga del seu lloc. No deixa que mengen xiclets ni pipes dins l´autobús. Si volen dur a l´escola alguna cosa que no siguen els llibres, els xiquets li han de demanar permís abans, i resar per aconseguir-ho.

El senyor César, per no deixar, no deixa ni parlar en veu alta. Sempre els fa el mateix sermonet els primers dies del curs.

-Qui es moga del lloc que li he assignat, no torna a pujar al cotxe. Està clar?

-Sííí!!! -contesten els veterans, d´una manera rutinària. El sermó només impressiona els qui van per primera vegada amb l´autobús.

-Qui menge alguna cosa dins l´autobús, es quedarà a netejar-lo quan tots baixen. Ho heu sentit?

-Sííí!!!

Sempre acaba amb les mateixes paraules:

-Ja sabeu que no es pot trencar res. Esteu ben advertits: qui em trenca alguna cosa, me la paga.

Les amenaces que el senyor César repeteix tan sovint li han fet guanyar-se a pols el malnom de Melapaga, amb el qual el coneixen, no solament els xiquets de l´autobús, sinó tots els alumnes del col·legi Monte Maior, de Vila Moura.

Els dies passen i Màquina no dóna senyals de vida. Justa recorda que les primeres setmanes després de la mort del iaio, Màquina anava sovint al cementeri de l´aldea i, amb l´esperança renovada, se´n va a buscar-lo. Però no està tampoc al cementeri.

A poc a poc, perd l´interés per tot. Ja no li importen les notes, tot la cansa, s´enfada fàcilment i perd la gana.

-Justa, m´ha dit la professora que en l´últim control de matemàtiques has tret un insuficient; que en classe estàs despistada... Què et passa? Per què no atens les explicacions de donya Mercé?

Matilde intenta conéixer les causes del recent fracàs escolar de la seua filla. Justa s´estima més callar, no dir res, però sap molt bé què li passa. No pot concentrar-se en els treballs escolars. Només pot pensar en el seu gos de nit i de dia.

«On deu estar? Me´l deuen haver furtat? Clar, és tan boniquet. El deu haver matat un cotxe? Màquina! Torna, torna, per favor. T´enyore. Vull acariciar el teu pèl, sempre tan net i tan suau. Per què has fugit? Què t´ha passat, Maqui? Vine, torna a casa.»

Justa acaba de tornar de l´escola. Fa un dia molt desagradable. Plou a cànters. Dos de març i Màquina no apareix. La situació és totalment anormal i ja no hi ha res que la console.

Es lleva l´impermeable i les botes d´aigua, es posa les sabatilles i, sense berenar, puja a la seua habitació. Descorre la cortina blanca i posa el nas contra el vidre. Les llàgrimes brollen dels seus ulls marrons, quasi tan grosses com les gotes de pluja que s´esvaren a l´altra part del vidre. Pensa que ha de trobar una solució. Es queda així fins que aquell cel ple de núvols de plom deixa fugir la claror del dia i els llums de les cases veïnes semblen joies daurades sobre els camps amerats de pluja.

«Si el iaio visquera, m´ajudaria a buscar-lo. Ell també el volia molt. És millor que açò no haja passat abans, així ell no ha sentit la pena que tinc jo ara. Què puc fer?»

Sent un dolor en el pit que li oprimeix l´estómac i no la deixa menjar. La iaia diu que són manies, però no és veritat. Els ecos dels seus sospirs arriben fins al cel gris.

Uns colps a la porta de l´habitació la fan apartar-se de la finestra. Els seus ulls ja no són marrons, sinó rojos.

-Puc entrar?

-Passa, passa -diu, entre sospirs.

És Ramon, l´únic germà de Justa. Té tretze anys i va molt avançat. Estudia segon d´ESO.

Ramon no sembla massa preocupat per la desaparició del gos, però sí que es preocupa per l´actitud de la seua germana Justa. Li fa molta llàstima veure-la sempre trista, callada. Ni tan sols discuteixen per res, quan, abans, passaven el dia barallant-se i acusant-se l´un a l´altre.

-Series capaç de fer fugina demà? -pregunta Justa, com qui deixa caure una bomba.

-Faltar a classe, vols dir?

-Sí. Crec que si el busquem per tot el poble, el trobarem en algun lloc. No pot haver desaparegut de la faç de la Terra! O l´han furtat o s´ha perdut.

-O s´ha mort -afegeix Ramon, insegur.

-No, no s´ha mort. Alguna cosa em diu que està viu.

-D´acord. Anirem a veure qui l´ha furtat o si s´ha perdut.