L'arrancada és un malson. M'és del tot impossible relaxar-me quan estic asseguda sobre dos milions de quilograms d'explosius químics capaços de propulsar un vehicle de més de mil tones. Per tranquil·litzar-me, repetisc mentalment els detalls sobre el llançament que desglossaven als informatius. En menys de quatre segons, arribarem als cent seixanta quilòmetres per hora. En un minut, haurem superat la velocitat del so.
És una experiència sorollosa i brusca. No puc evitar que el meu cap sotraguege dins el casc. Huit minuts després, entrem en òrbita i, amb l'apagada dels motors principals, torna la calma. La força d'acceleració desapareix i tot es torna ingràvid. Els meus braços i les meues cames comencen a surar mentre l'arnés em manté fermament subjecta al seient. Ens desplacem a una velocitat vertiginosa, però no tinc cap sensació de moviment.
El viatge tot just dura cinc hores. Aparentment, la Gran Guerra va suposar una destrucció de tal magnitud que els científics han necessitat anys per abastar de nou l'elevat grau de desenvolupament tecnològic anterior al conflicte, fet que explica que el Govern haja postergat l'activació del Programa Èxode en diverses ocasions.
L'allunatge resulta menys violent que l'enlairament, potser perquè el meu cos s'ha acostumat a les sacsades del transbordador. Note com el coet es prepara, maniobrant fins a giravoltar-se i reduir la velocitat activant els propulsors. L'operació es perllonga durant més de vint minuts, fins que la nau frena per complet.
Romanem asseguts, amb els arnesos encara cordats però sense els cascos, mentre acosten la plataforma de desembarcament. Quan acaben d'acoblar-la, els oficials ens indiquen que eixim ordenadament. Baixem per l'escaleta metàl·lica i passem a través de l'estreta porta d'entrada, a la qual han acoblat un passadís tubular que ens permet respirar amb normalitat. Deduïsc que també modifica la gravetat de la zona perquè, aparentment, coincideix amb la del nostre planeta.
El corredor desemboca en una sala hermèticament tancada envoltada per diverses habitacions més petites. Dins de cadascuna ens espera un curiós vehicle de tracció, coronat per una càpsula. Els transports admeten deu passatgers i un conductor. Puge al cotxe més proper i em corde el cinturó.
La porta que comunica l'hangar amb el recinte principal es tanca a les nostres esquenes. Un moment més tard, la paret d'enfront s'obri i ens permet entreveure per primera vegada el paisatge lunar. Sembla que algú haja decidit limitar l'espectre lluminós només a tres colors. El sòl és principalment gris, amb ocasionals tons blavosos i rogencs. L'horitzó, fins on abasta la vista, està format per roques i pols, emmarcades per un cel completament negre en el qual destaca una gran esfera de vius colors: la Terra. Sent una punxada de dolor en veure-la.
El vehicle es desplaça lentament. Finalment, alguna cosa es perfila en la distància. Es tracta d'un imponent grup d'edificacions. A mesura que ens acostem a la colònia, puc distingir més detalls de la meua futura llar. És una estació composta per diversos habitacles en forma d'iglú, intercomunicats per corredors similars al que ens ha permés eixir de la llançadora. La majoria tenen un color blanquinós i estan recoberts per capes d'un material que desconec.
Seguim movent-nos fins a arribar a la primera de les cúpules, envoltada per altres més menudes, molt semblant a la que hem deixat fa un parell d'hores. Entrem per una obertura que es tanca darrere nostre. Quan la porta que comunica amb la sala principal s'obri, baixem del vehicle i hi accedim. Els agents governamentals s'apressen a fer-nos formar en fileres i tornen a passar llista.
En comprovar que no falta ningú, seguim endinsant-nos en la base. Un grup d'homes i dones de mitjana edat, vestits amb bates i granotes immaculades, ens esperen a la següent habitació. Són els científics que capitanejaren l'expedició que va construir l'assentament. A partir d'ara, estarem sota el seu comandament. La nostra missió és ajudar-los a convertir l'estació en una metròpoli suficientment extensa i confortable perquè la resta de la humanitat puga traslladar-s'hi.
Els seguim en processó a través de les laberíntiques edificacions en les quals s'han recreat les condicions atmosfèriques terrestres. El recorregut inclou explicacions sobre el disseny radial de la colònia i la manera més ràpida de desplaçar-se d'un espai a un altre. Bàsicament, es tracta d'un vestíbul envoltat de més d'una desena de corredors que condueixen a diverses subcúpules. Totes estan comunicades per un estret passadís tubular. En cada passatge principal hi ha un mapa amb un punt roig que assenyala la nostra posició.
Encara que demà rebrem informació sobre l'assentament i les tasques que haurem de realitzar, una de les científiques, la doctora Rose, ens avança algunes dades sobre la situació de la colònia. Ens explica que la base està situada prop del pol sud, a només uns quilòmetres del cràter Shackleton. En aquesta zona hi ha pics banyats ininterrompudament pel sol, la qual cosa permet l'abastiment energètic del lloc exclusivament amb energia solar, mitjançant estacions de recol·lecció disposades de manera que, en tot moment, almenys una reba llum. El subministrament d'aigua tampoc resulta cap problema, ja que tenim accés a grans quantitats d'aquest element congelat en diverses àrees permanentment protegides de la calor.
Finalitzem el recorregut al vestíbul. El sopar estarà preparat en deu minuts. Els nostres tutors se'n van i ens deixen sols amb l'esperança que trobem el menjador principal pel nostre compte. Trie el segon corredor per l'esquerra i m'hi endinse. Ara que s'ha dissipat la tensió inicial, la gent parla sense parar, comentant les meravelles de la colònia. Una xica vestida de morat s'acosta i em pregunta què pense de tot açò. Em limite a arrunsar-me d'espatles, però la meua resposta no la desencoratja.
-Jo crec que és genial. No em malinterpretes -s'afanya a afegir-, no em moria de ganes de deixar la Terra, però no esperava que açò fóra tan sorprenent.
Continua parlotejant animadament durant tot el camí. És com tindre al costat una ràdio sense botó d'apagada. El refectori ens espera al final del passadís: una habitació àmplia amb una finestra allargada que creua la part central de la cúpula i que ens permet veure l'espectacular exterior. Al fons, descobrisc una barra platejada, similar a la d'una cafeteria, amb diversos membres del personal de suport de l'estació preparats per a repartir les safates amb el sopar.
Ens acostem, observant amb desconfiança el menjar que ens ofereixen. No sé quin sabor deu tindre, però el seu aspecte és el d'un filet normal amb un grapat de pésols de guarnició. També ens donen una botella d'aigua i una poma.
M'instal·le en un racó, acompanyada de la meua ombra violeta. Ens quedem observant fixament el plat. Cap de les dues s'atreveix a tastar el bistec. Finalment, talle un tros de carn i me'l pose a la boca, fet que em converteix en una heroïna.
La xica reuneix el valor suficient per a tastar el seu sopar. Després del primer mos, comença a menjar amb entusiasme. La mire, curiosa.
-Fa molt que no tastava la carn -comenta, entre mossada i mossada-. Per cert, no ens hem presentat. El meu nom és Dana -m'allarga la mà.
-Jo sóc Alice -responc, estrenyent-li-la.
