Laia i Arnau passaven la vesprada a ca l´àvia. Tenien encesa la televisió. Emetien un programa on apareixien una colla de jóvens, tots tancats en una casa. Passaven el dia barallant-se i insultant-se. En això, l´àvia va entrar al menjador:
-Quantes paraulotes diuen. I vosaltres encaterinats, de cara a l´aparell!
-Ssss... calla, iaia -piulà Arnau-. Que ara fan el debat per decidir qui eliminen.
-Sí, faran una prova de tirar-se rots i pets, per veure qui es queda al programa.
-Quina barbaritat! Es nota que no coneixen la faula del millor i el pitjor del món.
Laia i Arnau van dreçar les orelles i giraren la vista, asseguts al sofà:
-Si voleu que la conte, apagueu la televisió.
Van apagar la televisió de seguida. L´àvia va seure en el seu balancí, per continuar fent punt de ganxo. Pel balcó obert, de bat a bat, entrava un corrent d´aire refrescant. Les oronetes feien niu a la façana i creuaven per davant del marc, amunt i avall, caçant mosquits.
L´àvia va continuar amb el punt de ganxo. Era una activitat que la relaxava molt. Els néts també n´havien aprés, i de tant en tant, l´acompanyaven:
-Heu sentit parlar, alguna vegada, de Màrius Pelis?
-No -contestà Arnau-. Qui és? Un amic teu?
-Era l´home més ric de Grècia, en temps d´Isop. Un comerciant romà, propietari de moltes naus i terres per tot l´Imperi Romà. Era tan ric, que es podia permetre qualsevol caprici. Que volia una casa nova? Se la comprava. Que volia un cavall? Se´l comprava. Que volia un vaixell? Se´l comprava.
Vivia en una mansió que tombava de tòs, amb més de cent habitacions i cinquanta criats. De geni viu i acostumat a manar, sempre renyava i insultava els criats. Tenia una llengua de destral i un cervell d´argelaga que amollava insults i amenaces com un núvol de pedra.
Entre els criats, hi havia Atena, la cuinera que li preparava els menjars. Atena n´estava ben farta, d´aquell tracte. I esperava l´ocasió de donar-li una lliçó. La lliçó es presentà el dia que Màrius Pelis la cridà per explicar-li un dels seus capricis:
-Escolta, Atena. Hui vull que em prepares per a dinar el millor que trobes al mercat. Tinc convidats i els vull impressionar. Però no t´equivoques, cap de mona. O rebràs un castic de cinquanta garrotades.
Atena se´n va anar al mercat. I en va pensar una de ben grossa. Va comprar una cosa, la va cuinar i, a l´hora de dinar, la va servir als convidats. Va traure el plat tapat amb una campana i el deixà davant de Màrius Pelis, que presidia la taula.
Els convidats, tot persones principals, sabien què podien esperar. Els havia promés menjar el millor plat del món. I Màrius Pelis no defraudava. Regnava una gran expectació a taula. Què devia ser aquell plat? Un titot de l´Índia rostit? Un guisat d´au del Paradís? Una cuixa d´unicorn? Un pastís d´ambrosia, el nèctar dels déus? Màrius Pelis obrí la campana i es quedà de pedra:
-Açò què és? Una broma?
-No, senyor. És una llengua. El millor plat que pot cuinar ningú al món.
En efecte, es tractava d´una llengua. Una llengua de vaca, llarga i enrotllada, com una serp. Molt ben cuinada, amb una salsa i unes verdures al voltant.
Màrius Pelis va serrar les dents. Treia foc pels queixals i fum de les orelles:
-I com sé jo que açò és el millor plat del món? A mi no m´ho sembla.
-Només hi ha una manera de demostrar-ho. Demà, m´envia al mercat una altra volta. I em demana que compre i prepare el pitjor del món. Quan compare el plat de hui i el de demà, sabrà que he dit la veritat.
-Estàs segura? Recorda que, si no quede convençut, t´enduràs cinquanta garrotades. Mira, els meus convidats faran de jutges. Hui menjarem la llengua. Però demà torneu i farem la comparació amb el que em dugues.
Els convidats van assentir, divertits. La llengua estava molt ben cuinada, deliciosa, i se la van menjar a mos redó. L´endemà, Atena se´n va anar al mercat, com cada dia. Va comprar una cosa, la va cuinar i la va servir a taula. Màrius va alçar la campana que ocultava el contingut del plat. Tots els convidats van emetre un crit de sorpresa:
-Açò què és? Una altra llengua? I cuinada exactament igual? Amb la salsa i les verdures! Tu vols burlar-te de mi!
-No, senyor. He fet el que m´ha demanat. La llengua és, alhora, el millor i el pitjor que hi ha al món. Si la llengua és bona, vol dir que les persones són educades i amables, perquè la llengua aprofita per a explicar, fer amics i aprendre. Ara, si la llengua és roïna, significa que les persones són vulgars i desagradables, i només aprofita per a insultar i mostrar-te com un maleducat.
Els convidats de Màrius Pelis, que de sobra patien el seu caràcter, van aplaudir aquell raonament. I no va tindre més remei que acceptar que la llengua era, alhora, el millor i el pitjor que podia tindre una persona. Perquè ja ho diu la dita:
Qui és educat i sap parlar,
té un tresor i és admirat.
Pensa molt i parla poc,
i els savis et faran un lloc.
