D'una manera que em costava de comprendre, tot el que existia llavors, en aquella complexa societat de robots androides de l'any 2120 en què m'havien despertat de nou, s'entestava a assemblar-se i a reproduir fins als detalls més insignificants la imperfecta i ja desapareguda civilització dels humans, tal com havia estat molt abans, en les primeres dècades del segle vint-i-u.
Les escoles normals, ocupades ara per aquells robots humanoides perfectes, semblaven idèntiques a les que cent anys abans havien compartit els joves humans. Apartades de les ruïnes disperses de les antigues poblacions humanes abandonades, hi havia ara assentades algunes poques colònies i també tres ciutats androides completes, amb taxis d'hidrogen que es passejaven silenciosament pels seus carrers; amb jardiners robots que reproduïen un perfecte aspecte rústic i que tenien cura d'unes roses transgèniques de delicat perfum; amb botigues de comestibles vegetals configurats artificialment, on uns autòmats que feien de venedors semblava que esperaven un client humà des de feia una eternitat. Hi havia també hospitals, on uns metges UG d'última generació de format adult realitzaven complexes operacions a maniquins dummies de plàstic. Hi havia centres comercials i cinemes, que reposaven antigues pel·lícules de Hollywood, i també hi havia biblioteques, i fins i tot teatres on uns actors androides UG assajaven amb no poca convicció drames que havien estat escrits feia segles pels genis de la humanitat.
Amb l'alumnat de format catorze anys de l'Institut Normal Revert13, jo havia anat d'excursió a una d'aquelles noves ciutats, en un tramvia elèctric. Pels carrers de la ciutat Pragma3, altres tramvies autònoms totalment buits lliscaven tranquil·lament pels seus carrers i s'aturaven metòdicament en cada parada deserta. Per les amples voreres, dides androides passejaven en carret uns bebés inexistents. Grups d'esportistes robots feien ciclisme ajupits atlèticament sobre els volants de cabra. Uns pocs androides gestors, vestits aparatosament amb americana negra, armilla i corbata, observaven al seu voltant fent-se visera amb les mans i miraven els seus rellotges de polsera amb certa inquietud, com si hagueren de resoldre una qüestió burocràtica de crucial importància.
Tot l'alumnat de Revert13 vam ser desembarcats en el Nou Teatre Principal, un teatre remodelat on es representava La Bella i la Bèstia, en una adaptació per a nens. El pati de butaques feia una deliciosa olor de la fusta i del cuir dels seus aparentment antics seients, encara que tot, fins i tot l'aire, era nou, asèptic i perfectament sintètic a Pragma3. Vaig seure al costat d'Emma, enmig de l'alumnat de tercer de la meua classe i ben a prop d'altres grups d'androides de format adolescent pertanyents a altres escoles normals de les colònies Novaterra que hi havia escampades en aquell nou país.
Aquella versió de La Bella i la Bèstia del segle díhuit, representada com ja he dit per androides UG de format adult, recollia perfectament l'esperit del vell conte de Madame Leprince de Beaumont; tot i que cal indicar que, en general, tots els robots, fins i tot els de les últimes generacions, tenien serioses dificultats per a comprendre, imitar, i no diguem interioritzar, alguns sentiments humans com els de l'odi, la vanitat, la gelosia, la rancúnia, el terror, la pietat, l'orgull..., dels quals estaven infestades aquelles històries que ara els nous androides estudiaven a les escoles amb un especial interés.
L'obra teatral va acabar amb una veu en off que deia:
-En aquell moment, la fada va fer uns colps amb la vareta màgica i va transportar tots els que eren dins de la sala fins al regne del príncep que havia estat abans Bèstia. Els seus súbdits el van rebre joiosos, i ell es va casar amb Bella, i van viure molts anys en perfecta alegria, ja que el seu matrimoni tenia per fonament la virtut.
Quan van abaixar el teló, els diferents grups d'alumnes androides van eixir una mica alterats de la representació, sense comprendre massa bé quin sentit tenia que uns personatges anomenats fades transformaren un ésser viu en un altre, o que els enviaren lluny només fent petar els dits o colpejant un tros de fusta pintat de purpurina.
A les escales de l'eixida del teatre, mentre jo conversava distret sobre l'obra amb Emma, vaig ensopegar amb un altre robot NG82, de la mateixa sèrie que jo, amb la mateixa pell freda de silicona, els mateixos ulls de policarbonat inerts i idèntica cabellera de polièster curta i tesa com el pèl d'una catifa.
-Jo em dic Sam: NG82 SAM-M14 -em vaig apressar a presentar-me.
-Sóc Tim -em va respondre.
Després, aquell NG82 se'm va aproximar i em va dir a cau d'orella:
-No te'n refies, d'aquests! Un robot mai no hauria de fer mal a un ésser humà, en cap circumstància, ni hauria de permetre que res ni ningú fera mal als humans.
Llavors va callar, obligat per les empentes malintencionades dels seus companys UG, que l'arrossegaven com el corrent d'un riu cap a l'eixida.
Jo no havia sabut què respondre. M'havia quedat perplex, conscient que el que m'havia dit Tim produïa en els meus circuits de silici una reacció contradictòria, com quan havia d'enfrontar-me a una paradoxa lògica.
A continuació, el meu grup també em va empentar cap a fora.
Seguint els passos d'un tutor SP, l'alumnat de l'escola Revert13 vam recórrer algunes avingudes de Pragma3, envoltades d'edificis d'apartaments buits i amb finestres obertes per on mai no mirava ningú. Després, vam poder visitar el Museu d'Història de la Humanitat, que contenia vestigis antropològics (alguns dels quals tenien més de 40.000 anys) i on es podien visionar, en diferents projectors, algunes de les imatges més sorprenents del dany causat per l' Homo sapiens sapiens original contra el planeta Terra, contra aquella casa que els acollia i els ho donava tot, i també contra la seua pròpia espècie, al llarg de la seua relativament curta història.
Acabada aquella visita, seguírem l'exposició fins a un altre recinte annex on s'anunciava la presència dels anomenats humans beguins ( Homo sapiens mansuetus), portats des d'uns reservoris o granges de reproducció. La reacció va ser immediata en els UG i hi vaig poder percebre un interés inusual, si tenim en compte que els androides d'última generació eren robots tremendament racionals i freds.
-En pocs anys, cadascun de nosaltres tindrà un ésser humà autèntic al seu càrrec -em va dir Emma francament excitada-. És per aquest motiu que hem d'estudiar el comportament de les antigues persones i hem d'estar molt ben preparats per a servir-los en totes les seues necessitats. La nova era ja està a punt d'arribar, Sam!
Em vaig fixar, però, que s'estaven fent algunes reformes en aquell recinte. Un robot SP policia retirava llavors un vell cartell de l'entrada que deia literalment: «Fabriquem àngels, extirpem el mal i el sofriment de la condició humana».
Jo ja sabia, gràcies a la meua companya Emma, l'existència de granges reservoris on durant els darrers anys s'havia provat de criar aquells humans beguins, situades estratègicament en alguns llocs aïllats i custodiades nit i dia per robots règler de combat fortament armats.
Vaig saber llavors que aquells beguins eren en realitat éssers humans completament biològics, creats a partir d'embrions primitius, però que havien estat modificats genèticament amb la intenció de suprimir la terrible tendència de l' Homo sapiens original a resoldre els conflictes socials de manera violenta.
