La bicicleta nova
Mònica és alta i prima, té el cabell ros i llarg, la cara redona, el nas esmussadet i la boca com la de quasi totes les persones. Això sí, les dues dents davanteres són bastant grans. La seua àvia, que sovint exagera, sol dir que semblen dues pales. Mònica té huit anys i tres mesos.
Tonet és bastant gros, té el cabell caragolat, la cara plena de pigues i les orelles una miqueta a la descoberta. La mare, quan el xiquet fa alguna malifeta o no para de moure's, explica a les veïnes:
-És que té molta vivor.
Tonet té nou anys acabats de complir.
El dia de fi de curs, la mestra reparteix les notes i el deure de vacances i, abans d'obrir la porta de la classe, explica que alguns xiquets i xiquetes s'han d'esforçar durant l'estiu. Això ho diu mentre la seua vista rebota entre Agnés, Sergi Pujalt i, sobretot, Tonet.
Després, a la porta de l'escola, Mònica mostra les notes als seus pares. Aquests li fan un bes a les galtes i li diuen que, a la vesprada, passaran per la botiga on venen les bicicletes.
Per la seua banda, els pares de Tonet lligen les notes del fill, dobleguen els llavis i li diuen quasi a cau d'orella:
-Caldrà que tries una horeta cada dia per a recuperar, fill.
A mitjan vesprada, Mònica apareix per la placeta amb una bici lluent, de color roig encés. Tonet deixa de perseguir les vespes que reboten entre els bassals de la font i li pregunta a la xiqueta:
-És nova?
-Sí. Me l'han comprada perquè he tret bones notes.
El xiquet passa les mans pel manillar. No li compraran cap bici nova. Ni ha tret bones notes ni els pares poden gastar molts diners.
-Me la deixes?
La xiqueta fa una cabotadeta d'assentiment.
-Vés amb compte i no la ratlles.
Una estona després, Tonet torna a la placeta amb la cara remullada.
-Corre molt, aquesta bici.
-Sí, sí. Podré fer la volta al poble en menys de mitja hora -la xiqueta sembla tenir-ho ben calculat.
Des d'un dels carrerons que acaben en la plaça se sent la música d'una xaranga. Es nota que s'acosta la fira del poble.
Una dona gran, que porta una bossa de plàstic, murmura:
-A veure si hui tampoc no podem dormir amb tanta musiqueta...
La bicicleta de segona mà
Tonet mastega la creïlla del bullit amb deliri. Beu un glop d'aigua i amolla:
-A Mònica li han comprat una bicicleta nova.
Ni el pare ni la mare fan cap comentari. Per això, el xiquet continua:
-És de color roig i corre molt.
El pare s'escura la veu.
-El teu cosí Eduard té una bicicleta que no gasta.
El xiquet pensa que la bici a què es refereix el pare deu ser més vella que l'arna perquè Eduard porta cotxe, té núvia i treballa des de fa més d'un any a la ferreteria del carrer Nou.
La mare, després d'empassar-se una bajoqueta, afegeix:
-Ben neta i amb les rodes unflades es quedarà com si fóra nova. Eduard sempre ha cuidat molt les seues coses.
Una estona després, al saló, el pare mira un programa de la tele. Un home que parla com si li donaren corda conversa amb una dona que no para de plorar. La mare també mira la tele, però de tant en tant, passa les pàgines d'una revista que no té tapes. Tonet, assegut enmig dels dos, es rasca les orelles perquè està ple de desfici.
-Podies agafar un llibre i llegir -fa la mare.
-Això dic jo també -el pare ho deixa caure per un badall de la boca-, que encara no has parat, com si tingueres puces repartides pel cos.
Tonet s'alça del sofà i camina decidit en direcció a la seua habitació. Agafa el cotxe que li van deixar per Reis i tracta d'afluixar amb la punta d'un boli els visos que subjecten el forat on van les piles. Si les poguera canviar, potser tornaria a posar-se en marxa.
Després, decebut, deixa el cotxe en terra, obri la finestra que dóna al carrer i comptabilitza les persones que passen per la vorera d'enfront fins que s'avorreix. Tanca la finestra, es menja un tros de xocolate perdut entre els racons de la nevera i torna al saló.
-Ja has llegit? -la mare ho pregunta mentre tanca la revista.
-Sí -el xiquet deixa caure una mentida de la grandària d'un baló de reglament.
Un minut després, Tonet agafa el braç de la mare i diu:
-Vull una bici gran, que la meua és de cagó i els peus em toquen terra.
El pare, sense perdre l'ull de la tele, contesta per la mare:
-Ja t'he dit que el teu cosí en té una i no la gasta.
La mare remata:
-Demà, a penes acabes els deures que t'ha manat la mestra, anirem a ca l'Eduard. D'acord?
Ja tinc bici de majors!
Després de desdejunar-se, el pare ix de casa com un projectil de fona. Ha quedat amb un home que té una fusteria per tal de veure si li dóna treball durant l'estiu.
-I si no te'n dóna, no et preocupes, que ja eixirà alguna altra cosa -diu la mare.
Tot seguit, s'encara amb el fill.
-Trau els deures.
-I la bici? -Tonet ho pregunta, més que res, perquè la mare no se n'oblide.
-Això, després.
Tonet escriu, al quadern de vacances, el nom i els cognoms, el curs, el grup a què pertany. Després obri la pàgina on ve la primera activitat i es troba amb la història d'un donyet poruc que vol saber si les persones són tan dolentes com li han contat. El donyet, que té un nom molt graciós -li diuen Roig Julivert-, toca una flauta mentre pensa com pot travessar el riu per anar al territori on viuen les persones.
Quan acaba de llegir intenta contestar les preguntes. Les sap totes, menys una: què vol fer Roig Julivert? A la fi, el xiquet escriu: tocar la flauta, creuar el riu i no ofegar-se.
-Mare, ja he acabat! Au a buscar la bicicleta!
La mare fa una ullada a les respostes del fill i comenta:
-Demà fes millor lletra que, de vegades, sembla que escrigues en xinés.
La casa té un garatge amb una porta que s'obri amb un comandament a distància. La tia Dolors, la mare d'Eduard, explica que la bici queda al fons, rere del cotxe.
I afegeix:
-Torqueu la pols i unfleu un poc més les rodes, per si de cas.
La bicicleta és de color negre, té el selló i el manillar molt alts i li falta la tapa del timbre; però té una bosseta amb ferramentes i un fanalet que, quan es posa en marxa, fa molta llum.
-Ui! -exclama la tia Dolors-. Caldrà que abaixem el selló i el manillar o Tonet no arribarà als pedals.
La tia s'arromanga les mànigues de la bata, trau una clau de la bosseta de les ferramentes i, en un dir Jesús, canvia l'alçària de la bicicleta.
-Hala, Tonet, puja i comprova que arribes als pedals.
El xiquet s'enfila damunt de la bici, fa tres pedalades i ix del garatge com una bala. Una senyora que porta un gosset s'ha d'arrimar a la façana de l'edifici i un home que camina mirant les cucales té el temps justet per apartar-se abans que Tonet se l'emporte per davant.
-Animal! -brama l'home.
-Desvergonyit! -crida la dona.
I la mare, després d'acomiadar-se d'una revolada de la tia, ix corrents rere del fill fins que aquest s'atura al semàfor del carrer Major.
-Si tornes a anar així, torne la bicicleta i s'ha acabat. M'has entés o no?
