Es coneix la importància del joc i el seu valor didàctic?
Sí a nivell teòric, però no es posa en pràctica. En els marcs mentals encara queda allò que ens deien que a l'escola es ve a treballar, que s'ha de deixar de jugar, que l'aprenentatge costa esforç... Als cursos vénen mestres interessats però diuen que no tenen temps; això vol dir que no s'acaben de creure que poden ensenyar d'altra manera. No cal fer més coses, cal fer-les diferent.
Hauria d'estar més estés?
En general, l'aprenentatge hauria de ser més lúdic, perquè és més divertit, però també perquè si no és lúdic és molt difícil que connecte amb la motivació intrínseca de la persona i amb alguna emoció, que és el que fa que quede. Açò servix per a tot l'aprenentatge (escola, universitat, empresa€) però, a més, un xiquet ho fa tot jugant, entén la vida des del joc, la seua mirada és una mirada lúdica. A tot.
Però quan passen d'Infantil a Primària, se'ls diu que ja no estan a l'escola per jugar...
És una gran errada pensar que els xiquets són sacs que hem d'omplir de coneixements. Són persones que tenen valors i talents i la faena de l'escola és traure'ls. El currículum és un mitjà per fer créixer les persones, no l'objectiu.
Com se li ocorre, fa més de 20 anys, crear una empresa dedicada al joc i l'educació?
L'any que ve farem 25 anys. En1995 encara es parlava un poc de joc i escola, però joc i empresa era com parlar xinés. Tinc formació de mestra, vaig començar de voluntària en esplais, colònies, campaments€ i vaig vore que a mi m'interessava més el pati i el carrer que l'aula, perquè estava tot per fer, no hi havia currículum que encorsetara, i veiem persones. Les ludoteques van ampliar el meu horitzó i la meua il·lusió era portar el joc al món de l'escola, l'empresa... convençuda que les persones que juguen i tenen una actitud lúdica al llarg de la vida, són més felices, més resilients i més assertives. Això em va portar a muntar Marinva. Als 2000, apareix la paraula «gamificació» i t'escolten si parles de «gaming». És igual, el que vull és que ho proven.
«Gamificació» sembla que només es referix a videojocs, però què vol dir amb portar els jocs a l'aula? Què es pot fer?
D'una banda, és donar una nota lúdica, d'humor o narrativa a un contingut, com posar-li un «repte» als alumnes, i no «problemes». Si canvies la paraula, el to i la manera d'explicar, es rep diferent. D'altra banda, amb gamificació parlem d'agafar elements del joc i combinar-los, per aconseguir que els alumnes llegisquen, arriben puntuals... Després està l'aprenentatge basat en jocs, on mirem quina part del currículum (continguts i competències) podem treballar amb qualsevol joc que es ven. Ara bé, si els alumnes no s'involucren de manera lliure, part del poder dels jocs queda minvat i es pot convertir en un avorriment. Depenent dels objectius i dels alumnes, anirà millor una cosa, l'altra o una combinació. De manera transversal, s'ha de treballar amb actitud lúdica: estar present, sentir-se lliure, viure la dificultat com un repte, tolerar la incertesa, prendre decisions amb iniciativa, gaudir de la bellesa, tractar la creativitat, capacitat de sorpresa, fer-se preguntes€ Açò està causant molt de rebombori a Secundària; el professorat està desesperat i busca noves maneres d'arribar al seu alumnat. A més, molts són jugadors i s'imaginen les seues assignatures d'una altra manera.
Presidix l'Associació pel dret a jugar (IPA). Es respecta este dret?
El tenim molt oblidat i no ens acabem de creure ni tenim assumit que està en la Convenció dels drets dels infants, al mateix nivell que el dret a l'alimentació o la salut. La prova és que les ciutats deixen molt a desitjar, plenes de cartells que prohibixen jugar a pilota i tot són espais tancats i engabiats, al contrari del que diu Francesco Tonucci. A les cases hi ha moltes joguines però molt poc temps per jugar i no tenen espai o altres xiquets o xiquetes per fer-ho. Tenim moltes oportunitats de millora.
La nova Llei Valenciana de la Infància establix l'accés a l'oci educatiu i indica que els menors no han d'estar «carregats» de deures. Com la valora?
Portar coses per fer a casa amb criteri no em sembla malament, sempre que tinga una significació per a l'alumne i no es limite el seu temps de joc, que el necessiten. Però falla la paraula «deure». A qui li agrada tindre «deures»? I si tinguérem un «desafiament»? Vaig estar a una classe d'Infantil 5 anys i els havien preguntat si l'aigua tenia pell. Eixos xiquets tenien un munt de «deures», però no ho vivien així. Si els posem 25 equacions que no entenen ben bé, se'ls fa etern i aprovaran un examen, però no aprendran.
També és membre de l'Observatori del joc infantil. Quins estudis realitzen?
L'observatori està format per catedràtics de diferents universitats. Promovem investigacions, treballs de final de màster i grau, activitats... Estem en un moment d'escasseig de recerques, entre altres coses, perquè és difícil mesurar. L'últim projecte és a nivell europeu, per establir indicadors per saber si es respecta, o no, el dret al joc en la família, el carrer i l'escola. La idea és que les dades formen part de l'Institut Nacional d'Estadística, del baròmetre d'Unicef€
Però sembla que sí que hi ha un interés creixent en crear patis actius i coeducatius, no?
Sí, estan posant-se les piles i hi ha una efervescència d'escoles que estan reflexionant sobre com el pati pot arribar a ser un espai exterior d'aprenentatge.
I què recomana?
Que canvien la pregunta: no què podem fer al pati i què posarem, sinó què volem que passe. És necessari incloure'l dins del projecte educatiu de centre, el rol docent no pot ser ni vigilar ni fer guàrdies, necessitem la corresponsabilitat dels alumnes, tindre en compte les famílies€ una mirada més holística. El pati és un espai més de l'escola.
Clar, i el que passa també repercutix a classe...
I a l'inrevés. Impressiona molt observar un pati i vore com tots els valors que teòricament es treballen a l'aula, desapareixen, com els temes de gènere: ells al centre i elles en racons sense molestar. És un termòmetre, el currículum ocult.
