Una xiqueta nova de Nigèria

-Sí, ve de l'Àfrica!

-De Nigèria!

-Ve de Lagos!

-Del Lagos de Nigèria, no del de Portugal!

-Què és tot aquest rebombori? Heu menjat llengua de papagai? -pregunta Sara, la professora d'anglés.

De seguida, Pau alça la mà per a preguntar:

-Sara, saps quina llengua parlen a Nigèria?

-L'anglés és la llengua oficial del país. Però, a més, hi ha un mosaic de llengües i de cultures pròpies de cada lloc concret.

-Quin embolic! -protesta Valentí.

-Per què? -se sorprén Sara-. Saber molts idiomes cultiva la intel·ligència.

-Això no té trellat -opina Sever, el més alt de la classe-. Hi hauria d'haver un sol idioma per a tot el món.

Fabià alça la mà i adverteix:

-Si tots parlàrem la mateixa llengua, automàticament ens convertiríem en gossos, ho va dir un savi gallec que ja ha mort.

-Això no és veritat -se'n burla Sever.

-Bé, deixem això -intervé la professora-. Les coses no són tan senzilles. El savi gallec a qui es referia Fabià era Castelao i va dir...

-Alfonso Daniel Rodríguez Castelao!

-Per l'amor de Déu, calla ja, Fabià! Castelao es referia al fet que, si parlàrem tots igual, això no ens faria més humans, ni demostraria que fórem més intel·ligents. Va posar l'exemple dels gossos com n'hauria pogut posar qualsevol altre: els gats, tots miolen i, els gossos, lladren.

-Jo tinc dos gossos -diu Valentí- i cadascun lladra d'una manera...

-Molt bé, ja n'hi ha prou! -ordena la professora-. En qualsevol cas, ens haurem d'aplicar més que mai, si volem comunicar-nos amb la companya nova, no us sembla? -El cul de Sever rebota al seu seient com una pilota saltarina i Sara es desespera.- Ai, fill, a tu, qui et va posar el nom te'l va encertar, eh? Què et passa ara, cul inquiet?

-Que dic jo... Que hauria de ser ella qui s'esforçara a parlar el nostre idioma, no? El meu avi, quan va emigrar a Suïssa, va aprendre el suís...

-Ets un ignorant, Seve -l'ataca Fabià-. A Suïssa parlen francés.

-Bé, va ser francés.

-No és exactament així -el corregeix Sara-. Depén de la zona; a la frontera amb Alemanya...

-Això -se n'aprofita Sever-, que tu creus que ho saps tot!

-Però serà possible que vosaltres dos esteu sempre com gat i gos? -s'enfada la professora.

-Jo tinc també un gat i els meus gossos mai... -argumenta Valentí.

Sara fa mitja volta, acosta el cap a la pissarra i tots callen. Ningú no sap si és que s'ha enfadat molt o que vol dissimular un atac de riure.

En girar-se, sospira profundament i diu:

-Atenció... Us propose buscar informació sobre el país d'on prové aquesta xiqueta i, així, ja tindreu una excusa estupenda per a preguntar-li coses sobre els costums de la seua terra.

-Jo buscaré en Internet, que és l'enciclopèdia més gran del món -diu Fabià.

-No t'ho cregues, mon pare en sap més -assegura Sever-, perquè va estar treballant en una plataforma petrolífera a Nigèria.

-Molt bé. Cadascú que s'arregle com millor puga. Jo, fixeu-vos quina casualitat, jo també podria contar-vos algunes aventures apassionants que vaig viure a l'Àfrica.

-Tu has estat a l'Àfrica, profe? -pregunta Flor, sense dissimular la seua admiració.

-Ja ho crec que sí -assegura Sara, ben certa-, he estat a l'Àfrica de veritat, no a la dels que hi van per a instal·lar-se en hotels de luxe sense veure res i, després, se'n van sense haver-la coneguda en absolut. Jo vaig estar a l'Àfrica sense aire condicionat, sense aigua, sense llum elèctrica, on els únics llums del carrer eren les llanternes dels venedors ambulants...

-Quina por, com als cementeris! -exclama Valentí.

-Sí, com en els fossars, però no pense contar-vos-en res més, si no em dieu tots, de memòria, les frases amb què l'hem de saludar demà.

-Caram, Sara, és que Ío no parlarà -protesta l'altre Pau-. Va nàixer amb veu de formiga -crida.

-I la teua veu pareix la d'un elefant ronc -li retrau Flor-. Deixa en pau Ío.

-Ai, els elefants -sospira Sara-. Si jo us contara...

-Jo ho sé tot, sobre els elefants -diu Sever, presumit.

-Ah, sí? I què en saps, saberut? -el provoca Fabià.

-De les banyes dels elefants morts, per si no ho sabíeu, se'n trau l'ivori i s'hi poden guanyar molts diners.

-No hi ha elefants morts! Els cementeris d'elefants no existeixen -assegura Sara, que fa callar la classe sencera-. Com moren els elefants és un secret que els africans tenen molt ben guardat. L'elefant és un animal sagrat i també ho és mort. És quasi impossible que algun de nosaltres puga veure, a l'Àfrica, un elefant mort. El lloc on van a morir els elefants és el seu misteri millor guardat.

-Va, profe, conta-ho ja, que està a punt de tocar el timbre i, després, no ens ho podràs contar -li demana Flor.

-Els elefants no tenen enemics, entre els animals. Cap d'ells no els podria véncer. Només els humans els poden fer mal. Quan es fan molts vells, esperen l'arribada del crepuscle i caminen lentament, amb la lentitud de qui porta una vida molt llarga sobre les costelles, als seus abeuradors, a la vora d'un riu o d'un llac... Allarguen la trompa per beure-hi i, a poc a poc, les potes van enfonsant-se en el fang fins que l'aigua els engoleix per a sempre.

-Vaja! Els fons dels llacs són els cementeris dels elefants! -exclama Valentí.

-I tu com ho saps, profe? Si és un secret... -la interroga l'altre Pau.

-Ja us he dit que he estat a l'Àfrica, al cor de l'Àfrica vertadera. Era el meu somni des de fa més de vint anys!

-I hi vas anar tu sola? -s'interessa Fabià.

-Sí, naturalment... Ja era major d'edat.

-Sara ens ha contat una mentida! -li retruca Fabià-. És impossible que hages estat a l'Àfrica fa tant de temps perquè encara ets molt jove ara...

-És possible que em trobeu molt jove, però tinc moltíssims anys. Un dels savis de la tribu de Tombuctú em va fer beure un dels seus beuratges i, així, vaig penetrar en els seus misteris. Des d'aleshores, he comprovat que el meu aspecte no canvia. Però no sé jo si... Algunes de les coses que em passaren a l'Àfrica, al principi... -Sara tanca els ulls i deixa escapar un sospir profund-, alguns d'aquells records encara em fan tremolar de por i...

-Conta-ho tot, Sara! -s'entusiasma Cassià Verd-. No tenim por.

En aquell moment, totes les mirades es dirigeixen, instintivament, al pupitre d'Ío, la xiqueta que no parla, i tots es queden més tranquils quan veuen que, com passa sovint, està molt concentrada fent dibuixos al seu quadern.

-D'acord -accepta Sara-. Així que vaig aterrar a Accra, la capital de Ghana, hi vaig notar una olor fortíssima.

-Hi feia pudor de caca de vaca? -la interromp Sever.

-Hi feia olor d'encens, de vainilla, de cacau, de tròpic, de calor eterna, de podridura... Era com si tot florira de pressa i es desintegrara de seguida...

-Hi vas veure caníbals?

-No, Sever, no hi vaig veure caníbals. Simplement, era que havia acabat l'estació de les pluges i les cases pareixien trencaclosques fets amb taques humides de color verd. Els vianants, les bicicletes, les vaques, tot es barrejava als carrers. A mi em feien por els escurçons, les serps... Els mosquits començaren a atacar-me un per un. Era impossible guanyar-los la batalla! L'ambient era sufocant, però encara no havia començat la pitjor part. L'aire no es movia...

Les xiquetes i els xiquets del grup B tampoc no es mouen, encara que la classe ja ha acabat.

-Si el pròxim dia sabeu dir-me de memòria les frases, us contaré la part que fa por de veritat -els promet la professora Sara.