Ahriel, l'àngel brut

La llar dels àngels.

Alèian era pura, immaculada i lleugera com les ales dels seus habitants. Els seus edificis, alts i esvelts, semblaven desafiar les lleis de la gravetat. Els seus carrers espaiosos, pa­vimentats amb blocs de marbre de la blancor més perfecta, desembocaven en amples escalinates, en places presidides per fonts d'aigües sonores, en pòrtics sostinguts per ele­gants columnes. Tot a Alèian convidava a la calma i a la placidesa, ja que la Ciutat dels Núvols era per als àngels molt més que una urbs. Era el refugi en què tots somiaven quan eren lluny, el lloc de repòs després d'un llarg vol, el santuari inviolable que els humans mai aconseguirien corrompre.

Perquè Alèian era un somni inabastable per a tots aquells incapaços de desplegar les ales i volar fins allà.

Tot i que se la coneixia com la «Ciutat dels Núvols», Alèian no era en realitat tan lleugera ni havia estat construï­da sobre un prat de cúmuls. Els àngels l'havien alçat en temps remots al cim més alt de la serralada més inaccessible del món conegut. De fet, Alèian estava situada tan amunt que la capa de núvols s'hi estenia molt per sota. Per això, tot el que es podia albirar des dels seus balcons i terrats era un mar de boira i núvols fins on arribava la vista. I la mirada dels àngels arribava lluny, molt lluny.

«Però no veuen el món tal com és», va pensar Ahriel, mentre recorria la concorreguda avinguda principal, la que conduïa a la seu del Consell Angèlic. «Segurs dalt de la seva muntanya, els àngels es creuen els reis del món; es pensen que ho dominen tot i que no hi ha res que pugui escapar a la seva aguda mirada. Però els núvols els impe­deixen contemplar el que passa arran de terra. Som massa lluny per veure-­ho.»

Probablement era el primer àngel que pensava així des de feia moltes generacions; però, si n'era conscient, no hi donava importància.

Finalment arribà a la seva destinació, un edifici enor­me, sostingut per blanques columnes. Sota l'arc d'accés al recinte, dos àngels imponents i armats amb llances custo­diaven l'entrada.

De fet, no hi havia res a témer. Des de feia molts segles, ningú havia provat d'atemptar contra la seu del Consell Angèlic ni contra cap dels seus membres. Els únics que po­dien arribar a Alèian eren els mateixos àngels, i el Consell no s'havia pas de protegir dels seus. Però els àngels guar­dians romanien allà, potser per remarcar la importància del lloc, o tal vegada com a relíquia d'un temps passat en el qual altres criatures havien amenaçat la pau de la ciu­tat. Ahriel no ho sabia, però allò tampoc l'amoïnava. Es va aturar al peu de l'escalinata i els contemplà dubitativa.

Ells la van mirar amb desconfiança. Probablement, no havien rebut mai així cap àngel, però Ahriel era di­ferent. Fins i tot encara que la història del seu fracàs a l'hora d'educar la seva protegida no hagués arribat a orelles dels guàrdies, era evident que la nouvinguda havia passat per algun tipus d'experiència difícil d'imaginar sota la clara llum d'Alèian. Les seves ales no presentaven la blancor nívia que caracteritzava les dels altres àngels, sinó que eren d'un blanc brut, esmorteït; i, en comptes d'alçar­-se amb gràcia i orgull, semblaven caigudes, mal­meses, potser, amb una ferida que no es curaria mai. Els seus moviments, malgrat que encara no havien perdut la gràcia angèlica, eren molt més secs i enèrgics del que seria desitjable; gairebé, gairebé, més propis d'una humana avesada a caminar que no pas d'una criatura alada que es podia enlairar per damunt dels núvols. El seu aspecte, dur, fins i tot esquerp, contrastava amb els rostres serens, gairebé marmoris, dels guàrdies.

I els seus ulls...

...Els seus ulls, sens dubte, suggerien qualsevol cosa menys la pau espiritual que s'hi hauria d'haver endevinat.

Per primera vegada en el seu llarg servei com a guar­dians del Consell, els àngels van encreuar les llances, tots dos alhora, per barrar el pas a un visitant.

-Qui ets? -demanà un d'ells.

Ahriel va pujar un esglaó, però s'aturà allà mateix. Va alçar el cap amb orgull i respongué:

-Em dic Ahriel. Se m'ha concedit una audiència davant el Consell Angèlic.

Els àngels van intercanviar una mirada. Devien saber que ella tenia permís per entrar, que l'estaven esperant. Potser no havien sentit els rumors sobre Ahriel i la seva estranya història. Potser, simplement, era el seu aspecte, o la seva mirada, el que els feia desconfiar.

Fos com fos, encara van trigar un parell de segons a enretirar les llances i convidar-­la a entrar.

-Pots passar -declarà el segon àngel.

-Gràcies -va respondre ella amb senzillesa.

Es va arremangar la vora de la túnica amb la punta dels dits i pujà el tram d'escalinata que li quedava. Els àngels no la van mirar, ni tan sols de reüll, quan passà entre ells; però ella va poder percebre el seu recel i la seva inquietud.

Va entrar al rebedor, on no l'esperava ningú, i avançà pel llarg corredor de volta que menava a la Sala del Consell. El va recórrer aparentment calmada, però el cor li bategava amb tanta força que estava segura que fora, a l'entrada, els àngels guardians podrien arribar a sentir­-ne els batecs. No s'hi capficà.

Tant li feia que se li accelerés el cor. La primera vegada que això havia passat, havia estat culpa d'un jove de som­riure astut; i, si bé llavors ella ja era adulta, havia sentit que tornava a néixer, o potser, que en aquell instant començava a viure de debò.

Però allò havia tingut lloc molt temps enrere. Quant de temps, en realitat? Per a ella, tancada a la màgica presó de Gòrlian, havien estat anys, potser dècades. Per a la resta del món, tot just havien transcorregut uns quants mesos des d'aquell dia fatídic en què la reina Marla l'havia traït.

Ara, Marla estava pitjor que morta, i Gòrlian ha­via desaparegut amb ella. I, tanmateix, el cor d'Ahriel no havia perdut la capacitat de bategar amb força, en resposta a les seves emocions més intenses.

No se n'avergonyia pas. Ja no.

Per fi, les seves passes la van conduir fins a la Gran Sala del Consell. Alçà el cap sense voler per contemplar la immensa cúpula que la cobria, en la qual hi havia una lluerna que projectava un feix de claror sobre les blanques rajoles de marbre.

Però es va obligar a si mateixa a mirar endavant, perquè ells l'observaven.

N'eren vuit.

Havien estat elegits directament pels seus predecessors molt temps enrere, en funció de la seva saviesa i la seva experiència. Feia molts segles que dirigien els destins d'Alè­ian i de tota la raça angèlica. El membre més jove ocupava aquell seient des de feia ben bé cent cinquanta anys. Cosa que, de fet, no era gaire temps per a un àngel.

Vestien túniques blanques, com la major part dels ha­bitants d'Alèian, però el que els diferenciava dels altres era el cinyell daurat que només els Consellers podien dur; s'hi podia llegir un símbol que tots els àngels reconeixien, i que feia referència al seu rang.

Els vuit van estudiar Ahriel atentament, avaluant­-la. Ella va alçar el cap, dreçà les ales i digué simplement:

-Salutacions.

La presidenta del Consell, un àngel anomenat Lekaiel, li va clavar els seus ulls violats.