El mag va parar el motor de la caravana i va deixar que el paisatge li parlara. Per uns xops se sentien els refilets d'un parell de caderneres en conversa poc animada. També s'hi sentia el zum-zum d'un tractor llunyà. No es veia un gat pels voltants però el mag notava una sensació estranya, com si hi haguera algú prop. Davant tenia una estació de tren abandonada. Pertanyia al poble de Chependale que acabava de travessar a poc a poc, observant veïns, carrers i cases enjardinades. L'estació es trobava en un estat ruïnós. Una via morta s'endinsava en una nau que havia sigut taller de màquines i vagons. Tant l'estació com la nau mostraven el mateix aspecte d'abandó. Vidres trencats, finestres obertes i despenjades... Les males herbes s'havien apoderat dels racons més insospitats. Cap a l'esquerra, no molt lluny, s'hi veia el cementeri del poble. Ben mirat, es respirava una gran pau i quietud. El mag es va dir que havia tocat mare. No li calia res més.
A la porta d'entrada de l'estació hi havia un vell rellotge penjat de la paret. Marcava les tres i vint. El mag el va mirar intensament sense baixar de la caravana i el rellotge li va dir que feia tres anys que estava així, des que la nova estació va ser inaugurada a l'altre costat de Chependale, al nord. L'estació abandonada era al sud. El poble es trobava enmig, envoltat de granges, camins, senderols, i camps de dacsa vigilats per espantaocells que pretenien resultar aterridors.
Des de feia uns anys, el mag s'havia acostumat a recórrer el país sense importar-li on poguera arribar. Es coneixia l'US 66 com la palma de la mà, però el cor sempre li demanava eixir-se'n per qualsevol estatal i acabar perdent-se per les carreteres locals que recorrien els comtats. Així havia arribat a Chependale i a aquella estació.
El poble es trobava a una curta passejada entre camps de dacsa. Poc abans, mentre el mag el travessava en la caravana buscant un lloc en el qual aïllar-se del món, va estar segur de trobar-se en un poble tranquil, de pocs habitants. No més de mil, en va calcular. Chependale era un de tants poblets perduts, als quals el progrés sempre hi arribava amb retard. En poblets així un foraster difícilment podia passar desapercebut. Però el mag havia vist bones maneres entre la gent. Per això, de seguida pensà que Chependale devia rebre els forasters amb amabilitat i un vot de confiança. Sobretot si els forasters es trobaven de pas i eren de certa edat i somriure amable.
-No està malament -es va dir el mag en veu alta.
Només hi era de pas. Si res li canviava els plans s'hi quedaria uns dies, el temps necessari per a fer uns quants trucs i tirar unes cartes. Després, amb els guanys, compraria algunes coses i, com feia sempre, se n'aniria a un altre poble.
Una ombra va travessar de sobte el vidre brut de l'espill retrovisor. Era un corb. El mag el va veure parar-se en un dels cables de la línia telefònica. El corb es va moure sobre les potes. Mag i corb, es van mirar. El corb va batre les ales negres i a una petició del mag es va llançar cap a una de les finestres obertes del casalot que feia d'estació. Es va parar en l'ampit, mirant cap a dins. Aleshores el mag va poder veure un parell de bancs per als viatgers, cables pelats d'un antic telègraf, un penja-robes amb un braç trencat, un taulell de fusta buit, pols pertot... i petges!, petges pel terra, delatades per la pols. Eren recents, de peus menuts. El mag pensà en jovenets que potser aprofitaven l'estació com a camp de jocs; o de batalles.
El corb va tornar a la línia telefònica. El mag el va seguir amb els ulls. Li donà les gràcies per la informació. Només després es va decidir a eixir de la caravana. I quan ho anava a fer, tot d'una, trobà l'explicació a l'estranya sensació que havia notat. Quan anava a obrir-ne la porta, allí els va veure, llegint bocabadats allò que hi havia escrit i mig repelat a la porta del vehicle:
Magus
Endeví
Hipnotitzador
Crononauta
Voleu veure el futur?
Eren dos xavalets de Chependale. Un duia ulleres i una gorra plana de feltre a la mà. El mag els va mirar als ulls. Ells també el van mirar, però no van veure més enllà dels trets d'un foraster d'edat avançada, encara que de rostre vigorós. Un bigot i una pereta blanquinosa l'acostaven a una vellesa no molt llunyana.
-Com va això, xicots? Em diuen Magus -va dir el mag amb to desenfadat-. I a vosaltres?
-Henry -digué el que duia ulleres.
-Nick -digué l'altre.
Aleshores el mag va obrir els braços, i com si donara una gran notícia exclamà:
-Molt bé, Nick i Henry: un mag ha arribat al poble! Què us sembla?
Tot seguit va agafar un barret fosc d'ales amples que tenia al seient del costat, va baixar, i es va plantar el barret al cap. Una de les ales penjava un poc més que l'altra, com cansada. Al xavalet de les ulleres li recordà els xèrifs de les pel·lícules, enrobustits pels anys, però cansats de l'ofici. L'altre xavalet, quan va veure el mag tot vestit de negre, va pensar que tenia pinta d'enterramorts.
Ni l'un ni l'altre van dir res. El que es deia Henry es va cenyir la gorra al cap. Sempre ho feia quan anava a arrancar a córrer. Era com un senyal d'avís. El seu amic Nick se'l coneixia de sobra.
-Voleu que us endevine alguna cosa? -preguntà el mag, conscient de la resposta.
Negaren amb el cap.
-O voleu veure com serà el vostre poble d'ací a uns anys?
La mateixa resposta. I la colzada d'un va ser com el tir de pistola d'una sobtada carrera atlètica. Aleshores els xavalets arrancaren a córrer complint així la norma d'allunyar-se dels desconeguts. El mag els va veure alçant pols com uns esperitats. Va somriure. Els havia mirat als ulls. Ja ho sabia quasi tot d'ells. Eren dos bons xavalets. I al taller desballestat de l'estació tenien el seu amagatall secret.
El mag va consultar l'hora al rellotge de butxaca. Eren les dotze en punt del migdia. Després, s'acostà al rellotge espatlat. Quan li va donar l'esquena, les agulles ja miraven juntes cap al cel i se sentia un tic-tac llunyà allà dins, entre les rodetes rovellades, que tornaven a funcionar.
Era octubre. El cel es veia brut de núvols inofensius. Però el sol s'agraïa. I el mag ho va decidir: s'hi quedava.
