Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres

La Casa Folch

La Casa Folch

La Casa Folch

Com començar a explicar aquesta història sense que semble una mera fabulació? Sense que es comence a construir davant dels ulls del lector com un relat fantàstic, fruit de l'excés d'imaginació d'un xiquet de setze anys? Potser fent menció a aquella dita que diu que la realitat supera la ficció? O demanant a qui tot just ara comença a llegir-la que em faça confiança? Que malgrat les seues conviccions i creences accepte amb naturalitat que s'endinsarà en un territori on tenen cabuda les cases centenàries, les aparicions espectrals i els assassinats de xiquetes òrfenes? Com que no sé donar resposta a totes aquestes preguntes, he decidit que començaré la meua narració pel principi, que és, al cap i a la fi, per on haurien de començar totes les narracions.

De la mateixa manera que el foc acaba mostrant el seu poder devastador naixent d'una guspira insignificant, aquesta història també s'origina en un fet en aparença anodí. I el fet catalitzador, el detonant, és que vaig créixer escoltant desenes d'històries sobre la Casa Folch, si l'una era esfereïdora, l'altra encara ho era més. I que aquesta cosmogonia popular en forma de contes i llegendes ha forjat una imatge perillosa i mítica al voltant de la mal anomenada casa, perquè en realitat és un castell.

I és per això que sovint hi vaig, a la Casa Folch, tot i que en l'actualitat té poc de perillosa o fantàstica, perquè s'ha reconvertit en un centre ocupacional que depén de l'Ajuntament i acull un grup de menors amb problemes de conducta. Agafe la Groga, la meua gossa, i anem a caminar per aquella zona. Li llance una estona la pilota i després voregem l'hípica que hi ha al costat. Hi ha un cavall albí que sempre se'ns acosta perquè li acaricie el morro. De vegades ens trobem amb un gos negre anomenat Apol·lo que ens acompanya part del camí. El recinte és molt bonic.

Una vesprada de finals de setembre, poc després que començara el curs, me'n vaig anar a pegar una volta. Vaig lligar la Groga així que vam creuar l'arc que hi ha al mur exterior per tal que no perseguira els gats. Vam recórrer el centenar de metres que hi ha fins a les escales principals, que s'enfilen en un pendent suau cap al porticó d'accés. Hi havia una xiqueta amb una làmina a sobre dels genolls, pintava amb un llapis de carbó. No es va adonar que m'hi acostava fins que vaig ser al seu costat.

-Què dibuixes? -li vaig preguntar.

En comptes de respondre, va deixar la làmina damunt d'un esglaó, de bocaterrosa, i va començar a acaronar la Groga.

-Que bonica -va dir-. Com es diu?

-Groga.

-Droga?

-No, Groga, pel color.

-Ah -va fer.

-No m'has dit què és el que dibuixaves.

Va recollir la làmina de terra i me la va donar. Era un retrat magnífic, fet a carbó, digne d'un pintor professional, o almenys és el que em va semblar. Es tractava d'una xiqueta molt jove i molt guapa, amb uns ulls enormes en forma d'ametla. Els cabells llargs i llisos li queien en tirabuixons sobre els muscles. Hi havia alguna cosa inquietant en la seua expressió, una severitat que es contraposava a l'efecte angelical que desprenia el conjunt.

-Tens molt de talent -vaig admetre després de tornar-li el dibuix.

Es va limitar a somriure amb certa displicència. Semblava acostumada a aquella mena d'afalacs.

-Em dic Marc -vaig afegir en un darrer intent d'establir una conversa.

-Jo, Janka.

-Janka?

-Sí, soc eslovaca. És l'equivalent al vostre Joana.

-Doncs és un plaer conéixer-te, Janka.

-Hauria de contestar-te que per a mi també és un plaer, però al meu país no som tan primmirats amb les qüestions formals.

-I això com m'ho he d'agafar?

-T'ho pots agafar com et rote.

Es va alçar per a anar-se'n. La làmina que tornava a tindre sobre els genolls va relliscar i em va caure als peus. Quan la Janka va allargar el braç per a recollir-la, m'hi vaig avançar.

-Qui és? -li vaig preguntar sense llevar els ulls del retrat.

-No ho sé -va respondre.

-Te l'has imaginat? Mare meua. Així encara té més mèrit.

-Jo no he dit que me l'haja imaginada, he dit que no la conec. I fes el favor de tornar-me la làmina.

-T'han dit algun cop que parlar amb tu és com desxifrar un jeroglífic? La meitat de les vegades no entenc el que dius.

-Potser el problema el tens tu, que eres curt de gambals. Dona'm el dibuix del dimoni.

Em vaig adonar que la Janka era una d'aquelles adolescents enfadada amb el món. Si el que pretenia amb les seues impertinències era treure'm de polleguera havia errat l'estratègia.

-No te'l pense tornar fins que no m'expliques qui és la xiqueta.

-Ja t'he dit que no ho sé. L'he vist un parell o tres de vegades. Al mirall del lavabo i a la finestra de la torre.

-Al mirall del lavabo i a la finestra de la torre? Jo als miralls i als vidres em veig a mi mateix. D'això se'n diu reflex.

-Eres encara més curt del que em pensava. El que tracte de dir-te és que és una aparició, un espectre, un esperit, un fantasma, o com dimonis li vulgues dir.

Vaig deixar anar una riallada.

-Vinga, va, no em prengues el pèl.

-Pots pensar el que vulgues. Ja has pogut comprovar abans que no soc de les que es preocupen pel que pensen els altres.

Em vaig quedar tan sorprés amb aquella darrera afirmació que vaig baixar la guàrdia i la Janka va aprofitar per treure'm la làmina de les mans.

-Adeu, Marc -va dir mentre començava a pujar les escales.

-Quina pressa -li vaig respondre-. Ja m'explicaràs això del fantasma un altre dia.

-Això si és que ens tornem a veure.

-I tant que ens veurem. I molt abans del que et penses -vaig cridar quan ja s'escapolia pel porticó-. T'ho promet.

I així és com va començar aquesta història: amb la fascinació d'un adolescent per una casa misteriosa i la troballa d'una bellesa eslovaca que es deia Janka i que assegurava ser destinatària d'una aparició del més enllà. Per això, quan a principis del mes d'octubre l'equip de redacció de la revista de l'institut, al qual jo pertanyia, es va reunir per a preparar els temes que ocuparien el primer número del trimestre, tenia molt clar que la meua proposta seria un reportatge sobre la casa. Havia maquinat un pla que, si eixia com esperava, em permetria complir la promesa que li havia fet a la Janka. El Lluís, professor de llengües clàssiques i responsable de la direcció de la revista, es va interessar per la meua iniciativa tan bon punt la vaig exposar davant de la resta dels meus companys.

-En què havies pensat exactament? -em va preguntar.

Em vaig tirar enrere en la cadira abans de respondre, com si reflexionara sobre el que havia de dir, malgrat que tenia aquell discurs perfectament planejat.

-Bé -vaig dir a la fi-, la Casa Folch forma part del patrimoni del municipi. Així i tot, no crec que siguem molts els qui en coneixem els orígens: quan es va construir, quin era el seu ús inicial... Aquest tipus de coses.

-M'imagine que a l'arxiu municipal hi ha d'haver aquesta mena d'informació -em va interrompre abans que pogués explicar completament quina era la meua idea-. El reportatge podria anar acompanyat d'unes bones fotografies. La resta, què en penseu?

-Jo havia pensat en alguna cosa més agosarada -em vaig afanyar a dir-. Un reportatge d'investigació de debò. De l'estil dels que veiem a la tele. Enregistrar com viuen els interns el seu dia a dia. Ja sabeu, una cosa sensacionalista com, per exemple: «Una setmana amb els interns de la Casa Folch».

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats