Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La ciutat de Dakar

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) és escriptora i vocal de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la junta de govern de la Institució de les Lletres Catalanes i del consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes. També forma part del PEN català i exerceix de patrona de la Fundació Reeixida. Entre les seues obres destaquen Barça ou barzakh! (finalista del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil), La mosca, assetjament a les aules (Premi Benvingut Oliver) i La relativitat d’anomenar-se Albert (Premi Mallorca de literatura juvenil).

La ciutat de Dakar

La ciutat de Dakar

Charles Darwin ja ho va suggerir fa més de 150 anys i cap paleontòleg no ha discutit el fet que vam nàixer a l’Àfrica, que l’Àfrica és el bressol de la humanitat, el punt de partida. El meu, concretament, és la ciutat de Dakar, el mateix des d’on els anglesos i els holandesos van enviar 12 milions d’esclaus a Amèrica fins fa a penes un segle.

És l’orgullosa capital del Senegal, el país de la teranga, que en la meua llengua wòlof significa ‘hospitalitat’. La que va donar el seu nom al ral·li més famós del món. És la ciutat dels contrastos. Al centre de Dakar no trobareu cap graella de sortida, ni cap bandera de quadres blancs i negres que anuncia la meta. No hi ha tot terrenys amb la carrosseria plena d’adhesius, ni motos de competició, ni enormes camions a tot gas. Els edificis recorden l’imperi francès: hi ha gratacels, cases baixes d’aire colonial, avingudes amb arbres en les quals es troben els cafès i les botigues que semblen inspirades en l’antiga metròpoli.

La perifèria ens transporta a la pobresa de l’Àfrica oblidada. Dakar és una olla de pressió. Contaminació, fum i soroll, és un embós de cotxes permanent, dues hores és una estimació optimista sobre el temps necessari per a travessar la ciutat. Els taxis de color negre i groc, i els cotxes, més vells que els seus conductors –la nostra esperança de vida és de 55 anys–, componen una melodia insuportable amb les seues botzines, i els amos són els Ndjaga Ndiaye, camionetes desgavellades marca Mercedes de color blanc, més velles si és possible que els taxis, que ens serveixen de transport col·lectiu a tots els habitants dels barris perifèrics. El Car Rapid és sens dubte el transport més pintoresc i emblemàtic de la ciutat; pintats de blau i groc, el revisor va penjat de la part del darrere, en companyia de molts joves, circulen molt a poc a poc i sempre van plens de gent. Alhamdulillah! Donem les gràcies a Al·là, perquè cap dels joves que duen penjats a fora no se solte i passe una desgràcia.

Venedors ambulants, nens pidolaires, a cada cantó una dona amb el nadó a la falda o lligat a l’esquena de la seua germana, demanen una moneda per sobreviure. Homes i dones d’una increïble bellesa llueixen bubús multicolors. Milers de joves ens movem per aquests caòtics carrers sense propòsit aparent, vestits amb samarretes de colors marcits i escuts destenyits d’equips de tots els racons d’Europa, del Schalke, de l’Ajax, del Barcelona, del Benfica. Mirar partits a la televisió de les grans lligues europees es converteix en una forma d’entreteniment molt més popular que el cinema. Molt pocs tenen televisors a casa seua, per això en els guetos de les ciutats s’han construït petites sales fosques, com de cinema, dins una cabana de fusta, amb una parabòlica i un televisor. Anuncien els grans partits que s’acosten de les lligues europees o de la Champions amb cartells fets a mà i es cobra l’entrada.

Les estadístiques oficials diuen que a Dakar vivim dos milions de persones. Però a la franja de costa que va des de la capital fins a la ciutat de Rufisque, a l’est, n’hi habitem ja cinc milions. Una successió de ravals que les autoritats consideren perillosos per als tubab, que és com nosaltres anomenem els blancs.

Jo vaig nàixer en una d’aquestes aglomeracions miserables, on els carrers no tenen nom ni les cases número, a Hann-Pêcheurs, el barri on un eixam de xiquets descalços juguen entre cabres en un laberint de carrerons de sorra que en època de pluges es transformen en rius de fang que inunden les cases.

El meu joc preferit és el seïva: un dels jugadors és un camell i es col·loca a terra de quatre grapes, un altre n’és el guia, el cameller, i l’ha de tocar tota l’estona. Quan el cameller diu «seïva!», tots els altres jugadors han de contestar amb la mateixa paraula i han de córrer cap al camell per intentar tocar-lo. Per si no us ho havia dit encara, el meu nom és Amadou i tinc setze anys, per això ja fa molt de temps que no jugue al seïva, tot i que hi era molt bo.

Al meu barri, la sarna salta capriciosa del llom dels animals als caps de les persones. No és estrany trobar xiquets i adults, víctimes de la poliomielitis, arrossegant les cames inútils. A ambdós costats dels carrerons s’obrin portes angostes que donen entrada a petits patis, al voltant dels quals es distribueixen habitacions amb la teulada d’uralita. En cadascuna d’aquestes cases podem arribar a viure més de mig centenar de membres d’una família.

En la meua som quaranta persones, vivim en les vuit habitacions de la casa, cel·les situades al voltant de l’estret pati en què es troba l’única aixeta d’on surt el més gran tresor de la meua terra, l’aigua. Cada habitació és la llar d’una família del clan, el llit de matrimoni ocupa pràcticament tot l’espai, mentre els nens dormen al terra. Al fons del pati hi ha una estança petita i fosca amb un fogueret, la cuina, el lloc predilecte de les mosques, i des d’aquí és d’on es distribueix per tota la casa una pudor de fregit de peix que recorre el barri i s’intensifica en cada cuina per on passa. Només desapareix quan l’àvia prepara el bissap, el meu refresc preferit; es prepara amb els pètals de les flors grosses i vistoses, en forma de trompeta de color vermell d’hibisc, i aleshores tota la casa fa una flaire d’almesc que travessa tots els sentits.

Soc orfe, tinc dos germans i quatre germanes. Els meus pares són tots dos morts; no van morir sols, vaig tenir l’honor d’acompanyar la mare en els seus últims moments de vida. No me’n recorde, però la meua àvia diu que la darrera cosa que va fer va ser somriure en veure que era un nen.

La meua germana Fatou era amb el pare quan va morir. Ella no ho ha oblidat, el mirall li ho recorda cada dia en veure la gran cicatriu que li travessa la cara. Ella i el pare eren espectadors il·lusionats del Ral·li Dakar, una exigent travessia que manté atrapats pilots, patrocinadors, mitjans de comunicació i públic, explorant camins i portant el cos al límit, des de fa més de trenta anys, quan el 1977 el pilot francès Thierry Sabine, que disputava el Ral·li Abidjan-Niça, es va perdre amb la seua moto en el desert, fins que el van rescatar miraculosament. Emocionat, va creure que més gent havia de viure aquesta experiència i es va inventar un recorregut sortint d’Europa. La ruta assoliria Alger, després passaria per Agadèz i acabaria a Dakar. El fundador va posar un lema a la seua creació: «Un desafiament per a aquells qui marxen. Un somni per als qui es queden».

El somni es va esvair i va portar la fatalitat a la meua família i a ell mateix, ja que nou anys després de la primera travessia el desert de Ténéré li va robar la vida. L’helicòpter en què viatjava va impactar contra una duna. Tot i la desgràcia, no va posar fi a la competició i uns anys més tard el meu pare va morir i la meua germana va resultar greument ferida per l’envestida d’un Range Rover que feia voltes de campana contra els espectadors. Més de mig centenar de morts és el tràgic balanç des de l’inici del ral·li més dur que existeix en l’actualitat.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats