Felip Kervarec és un gran defensor de l’educació no formal, que és, segons explica, «la que es produïx fora de l’àmbit de la docència clàssica entesa com el centre educatiu». Vaja, la que es dóna fora d’una classe, sense pissarra, llibres de text i on s’aprén d’una altra manera i d’altres coses. Kervarec parla amb passió d’un sector que es dedica a ser més que un complement d’activitats, una formació que té a veure amb valors, vivències i creixement personal i que té una característica també diferencial: és triada pel mateix alumne. Scouts, campaments, contacontes i esports són alguns exemples sempre que la finalitat siga educativa.
Quina és l’aportació de l’educació no formal?
Va en la línia d’educació de l’individu, no en l’adquisició de competències sinó en l’adquisició d’habilitats com a ciutadà, d’empoderament de la persona de ple dret.
Quina és la seua principal característica?
És molt vivencial i se centra molt en valors tipus que reconeixem com a mínims comuns que ens unixen, com el respecte a l’altre. Fer partícips als subjectes de l’educació els unix amb uns altres i és una educació sobre la reflexió crítica. També quan el mateix alumnat forma part d’allò que ell mateix tria i inclús és protagonista en com fer el projecte, es convertix en una activitat educativa de primer ordre.
És diferent si està orientada a xiquets de, per exemple, huit anys o a joves de 14 ó 15?
Canvia la direccionalitat d’allò que succeïx. En les etapes més primerenques, l’educació no formal està més enfocada a la unidireccionalitat perquè els menors assolixen una sèrie de comportaments. En canvi, quan arribes als 14 anys, hi ha una bidireccionalitat i sense la participació directa de l’adolescent no hi ha educació possible. De fet, el protagonisme del jove creix tant que el monitor passa a ser un més, un orientador.
Divertir-se i celebrar forma part de l’educació?
Pot formar part si no ho entenem com un consum pur d’entreteniments puntuals. Una festa pot entendre’s com un procés de participació prèvia o una fase d’interrelació necessària entre iguals. Divertir-se sols per divertir-se servix per a divertir-se, però no per a educar. El concepte d’educació ha de tindre intenció de formació.
Com ha canviat l’educació no formal amb la pandèmia?
L’educació no formal ha tingut una oportunitat en esta pandèmia per a explorar altres espais d’intercanvi i comunicació. L’eina tecnològica i digital està molt més aprofitada com una eina d’interrelació i aprenentatge. També ens trobem amb uns adolescents que són més receptius d’allò que està passant, han madurat de colp un escaló.
I per part de les famílies?
Hi ha una por social en què els menors participen en activitats socials i les famílies deixen de consumir determinades activitats i serveis. A este sector tots els treballadors i totes les activitats tenen les seues mesures igual que a altres sectors, però cal veure com avança la situació perquè en un mes i mig estarem en una altra realitat, amb més mesures o amb més confiança per part de les famílies perquè veuen que és una activitat segura.
Proposeu per al sector un codi deontològic per a resoldre els dilemes, algun exemple?
Estem a una societat que és cada vegada més individualista, de consum i que atén més la immediatesa i poc el llarg termini. Així surt un dilema ètic. Una cosa és la demanda de la corrent general, i una altra la que com educadors entenem que hauríem de fer. Educar no és a curt termini, ha de ser a llarg termini, en valors i en drets. Tenim molt superat que tots som iguals davant la llei, però després veiem com hi ha grups socials que patixen una situació de vulnerabilitat social molt gran i no sabem si des de l’educació no formal estem atenent allò que pensem que és una necessitat social o si tan sols estem cobrint un esdeveniment puntual.
L’educació formal té problemes per a arribar a les persones amb menys possibilitats econòmiques?
Té problemes perquè hem estructurat unes ciutats on tenen poca importància els espais de trobada social, tant a l’aire lliure com en espais tancats, com centres culturals, ludoteques públiques o biblioteques. Tampoc hi ha una presència de la societat civil organitzada i, a més, es deixa fora de l’equació als professionals de l’educació que cal que estiguen presents en les zones on més es necessita.
