Quan s’obrí la porta, una barreja de por, vergonya i curiositat em recorregué el cos com un calfred. Era ella amb el seu estil inconfusible; la bossa al coll, els pantalons de ratlles i la samarreta ampla. L’únic que veia era la roba, perquè no m’atrevia a mirar-la a la cara. Ella, en canvi, sí, la seua mirada es va fixar directament en mi i el cor se’m parà per uns instants. Vaig abaixar la vista, no podia suportar la cara de sorpresa i recriminació que intuïa en les seues faccions. Mirant de reüll vaig entendre un intent d’acostament per la seua part, però no vaig alçar el cap, conscient que això hauria representat l’afonament absolut, la desaparició dins d’un forat negre de vergonya i humiliació. Els seus pares no se’n van adonar, van girar cua cap a l’eixida portant Atena del bracet, amb tota la protecció que eren capaços de donar-li en aquells moments. Els vaig veure eixir i una sensació de fracàs em va posseir de manera inevitable. Els meus pares no se n’adonaren, tampoc sabien que era ella la víctima de les meues malifetes.
De seguida va eixir la directora i ens va fer passar. Ens alçàrem amb nerviosisme i vam entrar al despatx fatídic, aquell al qual sols accedeixen els pitjors, el lloc on el destí es fa efectiu en forma d’expedient disciplinari i expulsió, de castic i vergonya pública. O èxit, perquè els pitjors solen acabar envoltats d’una aura d’heroïcitat, d’admiració per part dels companys. Pocs alumnes podien comptar en el seu haver el fet d’accedir a aquell lloc sagrat, i jo era un d’ells, un privilegiat, encara que no tenia la sensació de triomf que se suposava en un cas com aquest. Només la incertesa i el desconcert fruit del fracàs que sentia eren presents en aquest moment terrible.
–Bon dia, seguen, per favor. Supose que saben per què estan ací...
–La veritat és que no, però supose que per alguna malvestat de Joan –va contestar mon pare de manera altiva, ell no s’arrunsava mai per res.
–Efectivament, el seu fill ha assetjat una companya de classe a través de les xarxes amagat sota una identitat oculta, Infinit_05, que ha utilitzat per a insultar-la, provocar-la, amenaçar-la i, finalment, ha manipulat un vídeo en el qual ha insinuat pràctiques obscenes de la xiqueta. En resum, ha practicat el que es coneix com a ciberassetjament, supose que ho deuen haver escoltat alguna vegada, és massa freqüent ara entre els adolescents, i molt greu, per això no podem permetre-ho.
–Vosté sap segur que ha sigut Joan? Ell no és així, té molt bons amics i no es fica mai amb ningú, no ix quasi de casa i és molt educat –va intervindre la mare, amb desesperació.
–Calla, Eugènia, el teu fill és un malcriat i és per la teua culpa, sempre donant-li la raó, disculpant-lo i cobrint les seues maleses –va tallar de manera abrupta el pare, i va continuar dirigint-se a la directora:– Està segur que ha sigut ell? Deu haver-hi proves o alguna cosa que l’incrimine.
–No hi ha dubte, ens ho han contat els seus amics, la identitat falsa que utilitzava apunta al seu mòbil i ell no ho ha negat. Ara bé, si no es fien de nosaltres, podem informar la policia i que els seus serveis informàtics rastregen el mòbil i demostren l’origen dels missatges. Com preferisquen. De moment, els pares de la víctima no pensen denunciar si des del centre obrim expedient disciplinari i sancionem educativament el seu fill. Vostés decideixen. Insistisc que és un cas molt perillós, l’assetjament és una falta molt greu que, a més, pot tindre conseqüències desastroses en la víctima que, per sort en aquest cas, no ha pres cap decisió irreversible i ha comunicat a temps el que estava passant. Podia haver sigut molt pitjor si l’assumpte haguera anat a més. No ha sigut així i, ara per ara, preferim tractar-ho com un tema educatiu que volem solucionar dins de l’àmbit del centre.
Uns minuts de silenci espés es feren al despatx. Mon pare em mirava fixament, ma mare tenia el cap cot, sense atrevir-se a enfrontar-se a ningú dels presents, mentre la directora ens observava a tots tres alternativament. Al remat, mon pare va continuar:
–Què faran si admet que ha sigut ell?
–Obrirem un expedient disciplinari que, tal com apunten els indicis, acabarà amb una expulsió d’un mes, que és el màxim que preveu la llei. L’instructor també podria demanar el trasllat de centre, aquesta opció es decideix des d’inspecció. No els puc anticipar res, depén dels fets que la instrucció destape. Com els dic, la falta està tipificada en el nostre reglament com a molt greu i la sanció més probable és l’expulsió pel període màxim, un mes.
Un altre silenci feixuc va fer la situació més difícil. Jo estava callat, mirant la foto del rei que penjava de la paret de darrere de la directora, esperant el pitjor, avergonyit pel tràngol que feia passar als meus pares i amb ganes que acabara aquell infern.
–D’acord, Joan accepta la responsabilitat, què hem de fer? –va reblar mon pare amb decisió.
–De moment signen aquests documents que els notifiquen l’obertura d’expedient i se l’emporten a casa de manera preventiva, i ja se’ls citarà per a la instrucció i per a comunicar-los la resolució i sanció –va dir la directora, alleujada per la facilitat amb què transcorria la situació. I, després, dirigint-se a mi va dir:– Joan, parla amb els companys de classe i que et porten els deures que el professorat et done. Pots vindre als exàmens si en tens algun, tot i que ara no estem en període d’avaluacions, aprofita per a repassar i pensar en el que has fet. Reflexiona sobre el mal que has provocat i canvia la conducta, no és tard mai per a fer-ho. Respectar els companys és una de les coses que us volem ensenyar ací, espere que ho entengues i no es repetisquen fets similars.
I tots tres vam eixir en silenci del despatx. Era hora de classe i vam haver de passar per davant de la nostra, que donava al corredor d’eixida a través d’uns finestrals que permetien il·luminar l’aula amb llum natural mentre hi havia sol. Allí estaven tots mirant-nos a través del vidre, Atena i Júlia en primera fila, concentrades en els deures; darrere, Sandra i Carla, que em miraven amb llàstima; les germanes Rània i Gule acotaven el cap amb vergonya aliena;, Albert i Josep no sabien quina cara fer; Aleix i Isabel estaven llegint el llibre i, al final, Borja i Ignasi, amb un somriure burleta, m’observaven sense dissimular. La resta del grup, el Calb inclòs, també observaven sense embuts i jo vaig haver d’evitar la seua mirada. Quan vam arribar a la porta d’eixida, el conserge ens va obrir i, una vegada fora, va esclatar la tempesta:
–Ets un borinot, Joan, un autèntic cap de suro. No tan sols no estudies, sinó que et dediques a fer bajanades i a ficar-te amb les companyes. No sé com eres així, nosaltres no t’ho hem ensenyat, d’on has tret aquesta mala llet? –va quasi escopir mon pare sense prendre alé. I després dirigint-se a ma mare:– Ara que, clar, tenint-te a tu de còmplice i encobridora de totes les malifetes, no podia eixir d’una altra manera, eh, Eugènia?
