Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Travessar les muralles. Una València desconeguda

Esther Climent Gosp (Oliva, 1995) és graduada en Odontologia per la Universitat de València. Compagina la seua professió amb la seua dedicació a l’escriptura. Ha sigut col·laboradora habitual de Gargots Revista Literària, i actualment és membre del seu consell editorial. També forma part de l’entitat cultural Saforíssims. Amb Heli Argilés i els misteris d’aigua va guanyar la 29a edició del Premi de Narrativa Infantil Carmesina de la Safor.

Travessar les muralles. Una València desconeguda

Travessar les muralles. Una València desconeguda

El sol va il·luminar la façana acabada d’emblanquinar. Helena Argilés, que no sabia que aquell dia emprendria un viatge a un destí inesperat, es rentà la cara amb aigua tèbia i anà a la cuina a buscar la seua iaia com cada matí. Amb un tassó de llet bullint amb cacau en pols entre les mans, eixí descalça a la terrassa. Li agradava arreplegar a les plantes dels peus la calentor que el sol deixava a les rajoles de gres. Encara feia calor d’estiu, però, per a Heli –com l’anomenaven des que era menuda–, el desdejuni havia de ser un ritual de mans i peus escalfats. A l’hivern, acostava els calcetins més gruixuts que tenia a l’estufa i, quan havien rebut prou temperatura, se’ls posava.

La iaia Clara, amb les mans blanquíssimes plenes de piguetes, li va acostar les galletes. Heli també les prenia amb poc de sucre des que el metge havia dit a la iaia que vigilara el dolç. La iaia era una dona d’ossos amples, però de constitució fina. Tenia els cabells de color castany clar i sempre els duia arreplegats en un monyo alt. Des de molt jove havia treballat a la taronja. Coneixia totes les varietats de cítrics, sabia el nom i el distintiu de tots els magatzems de la contornada i també els racons més calents i frescos d’aquelles naus. A l’hort de casa no tenien cap taronger.

Entre glopets de llet, Heli va sentir frec de fulles i canyes. El iaio ja devia ser a l’hortet arreplegant tomaques. El iaio Mateu s’alçava molt de matí. Era un home menut, com Heli, i tenia els cabells blancs i la coroneta pelada. Sempre duia unes ulleres xicotetes i redones de pasta negra a la butxaca de l’armilla que quedava damunt del pit on batega el cor. Quan no era cuidant de l’hort, es deixava caure en un banc de la terrassa o de l’avinguda i llegia fins que es quedava sense llum.

Des que era menuda, el iaio li llegia a Heli cada nit. Les històries preferides d’Heli Argilés eren les rondalles. Li encantava escoltar com la terra on ella vivia es convertia en l’escenari de peripècies fantàstiques, còmiques i, de vegades també, tenebroses. Li agradava pensar que els dracs que vencien els guerrers i les heroïnes d’alguns contes eren, en realitat, parents dels dinosaures. Si uns éssers enormes i feroços com els tiranosaures havien xafat el terra que ara acaparaven els humans, per què no ho podien haver fet també els escopidors de foc?

Acabant-se el sollet de la llet, Heli quasi va arribar a escoltar la nota sencera del teuladí del nesprer. Malauradament, les màquines van tallar l’inici de la melodia. El veí havia cedit finalment a les pressions dels compradors i ja construïen un altre edifici altíssim al solar d’enfront. L’alqueria dels iaios era l’única peça discordant en aquell trencaclosques de gratacels. El iaio Mateu no havia volgut escoltar mai les ofertes. Sentia que aquella terra que envoltava l’alqueria era patrimoni de la seua vida i d’aquella ciutat que tant s’estimava. Quasi no quedava horta ja, se’n penedia el iaio. El seu terreny era l’únic que romania a l’àrea metropolitana de València. Més cap als afores també quedaven alguns resistents.

−La rebequeta, Heli, la rebequeta.

−Però, iaio, que fa més de trenta graus, per favor. El paraigua sí, però la rebequeta...

El iaio li va proposar un tracte. Sabia que la neta era més cabuda que ell. Si ella agafava la jaqueta de punt, ell duria a la bandolera el paraigua plegable. Quan es van acomiadar de la iaia, Mateu va pensar que el paraigua l’hauria agafat de totes maneres. Heli no fallava mai quan deia que venia aigua.

El carrer on vivien tenia nom de riu, això li encantava a Heli. La parada de l’autobús era a l’altra banda de la plaça, a Blasco Ibáñez. La brisa marina encara s’obria camí entre els edificis i aplegava a l’avinguda per a refrescar el nas d’Heli. Van veure el vehicle elèctric arribar des del Cabanyal, s’aproximava sense fer cap soroll. Digueren «Bon dia» al conductor i Heli passà el telèfon pel sensor. Li agradava anar dreta a l’autobús, així li feia la sensació que passejava esvarant-se gràcilment pels carrers de la seua ciutat.

Quiosc de llepolies, redona on de costum remugaven almenys dos cotxes –Heli comptava els tocs de clàxon sempre que hi passava–, el vell Mestalla, pastisseria Cuenca –els seus aparadors de temporada la fascinaven–, Facultats, Pital Clínic –li faltaven tres lletres al rètol des que Heli tenia memòria–, Rectorat, Vivers. El pont del Real rebia l’autobús com un vaixell roig, o això li agradava imaginar-se a Heli. Amb el nas esclafat al vidre, mirava les aigües grises córrer mentre el iaio evocava els temps quan encara es permetia pescar. Aquell matí, Heli va sentir les aigües estranyament agitades, els grisos més foscos... El riu Túria cada any adquiria una tonalitat més cendrosa. Els peixos que, de més menuda, Heli veia saltar sobre les aigües clares, cada vegada semblaven menys nombrosos, més tristos.

La porta del Real la va tornar a terra ferma. El portal de pedra s’alçava imponent davant dels seus ulls. Un arc triomfal, columnes altes, escrits de pedra i, coronant-lo, un rat penat guardià. La part més antiga de la ciutat es trobava dins de les muralles. Així, per a anar al centre des de casa d’Heli, l’autobús havia de travessar dues barreres: la natural del riu Túria i la de les muralles fetes per l’home. Al llarg del perímetre de la muralla hi havia unes quantes portes d’entrada a la ciutat des de totes les direccions. Heli coneixia els detalls de les dues que més feia servir. La porta del Real, per la qual accedia al nucli antic, arrecerat dins de les parets de pedra, i la porta de la Mar, camí a casa, una casa feta d’horta i brisa atenuada de la mar Mediterrània.

Els arcs de mig punt, les pilastres i les figures esculpides es barrejaven amb la negror de l’asfalt, els edificis alts fets de metall i vidre i els locals de menjar ràpid. A la Pau es conservaven algunes façanes que transportaven Heli a una València senyorial. La seua València eren dues i les dues eren la mateixa. La vella i la nova, l’argila i el metall, el rat penat gegant del Mestalla i el robust del portal del Real. Amb tot, Heli, aquell matí, no gaudia com altres vegades del trajecte a través de les Valències reals i imaginades. No podia traure’s del cap la frase que el iaio li havia dit abans d’eixir de casa mentre guardava a la vitrina un tom de les Rondalles d’Enric Valor. No s’imaginava que aquelles lectures al llit abans de dormir havien sigut la preparació al que li deparava el destí.

–Hi ha una València que encara no coneixes.

Compartir el artículo

stats