30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La proesa del Jaguar

Joanjo Garcia (València, 1977) és llicenciat en Història i ha exercit com a professor de secundària. L’any 2013 publicà la seua primera novel·la, Quan caminàrem la nit, que va ser reconeguda amb el Premi Enric Valor de Novel·la. Després, ha publicat, entre altres, Aquell agost amb punt final; Tota la terra és de vidre, guanyadora del Premi de Narrativa Antoni Bru; El temps és mentida, guardonada amb el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, i Heidi, Lenin i altres amics, reconeguda amb el Premi València de Narrativa.

La proesa del  Jaguar

La proesa del Jaguar

He de contar la història del Jaguar. Li ho dec. Escric el seu nom mentre el cotxe fa una revolta i el moviment em perjudica la cal·ligrafia. Repasse les sis lletres del seu malnom sobre l’última pàgina d’un quadern que he comprat abans d’emprendre aquest viatge i apareixen destacades en la frase com si foren les úniques importants. Un sotrac en la carretera m’ha fet allargar la ge, i la u ha quedat diminuta pel mateix motiu. Però també sé que darrere dels traços maldestres hi ha una tremolor, la ràbia continguda de saber-me incapaç d’explicar els seus motius.

Llig la frase com en un murmuri per baix dels acords de la música que sona al cotxe. He de descobrir per què ho va fer, explicar la seua història per entendre’l. I immediatament, contravenint la perífrasi d’obligació, em pose a mirar per la finestra. La carretera està flanquejada per un bosc de pins joves que passen a una velocitat vertiginosa. La monotonia d’aquest verd veloç, sempre el mateix i sempre diferent, em fa pensar en els vells instruments que precediren la càmera cinematogràfica: aparells com el cinetoscopi que utilitzaven unes poques fotografies per crear sensació de moviment, encara que sempre foren les mateixes i l’acció que projectaven s’haguera de repetir en bucle, una vegada i una altra. Així em sent ara, mirant per la finestra i tornant els ulls sobre el quadern. Pins difuminats i un reclam negre sobre blanc: He de contar la història del Jaguar.

Consumisc minuts al rellotge mentre engolim quilòmetres. M’assalta la sensació que em falten fotogrames per a trencar el cicle, que em falta una fotografia nova que em traga d’aquesta paràlisi. I la resposta ve de l’emissora que sentim. Com en un miracle, entre tota la música carrinclona que emeten, sona Tomorrow Comes Today i els Gorillaz apareixen al rescat. La tornada conté un missatge quasi profètic que m’entristeix: Don’t think I’m not all in this world. I don’t think I’ll be here too long. Llavors torne al quadern i escric una aproximació biogràfica provisional: Juan David Martínez, Madrid, abril de 2000 - agost de 2018. Això és tot? Tot no, però sí allò més essencial. Falten, és clar, els pocs somriures que es permetia, la forma tímida de contar acudits, la confiança insultant en si mateix quan el vaig conéixer.

Falten també els seus besos, els que em regalà l’estiu que tornà a aparéixer pel poble després de dos anys d’absència, quan ja l’havíem oblidat i la gent —la gent que tenia entre deu i setze anys— associava la seua figura a una nit llegendària. Havia passat per les festes de Sant Roc just dos dies després de patir un accident amb la bici i que li hagueren enguixat el braç esquerre. Deien que tenia la cara marcada per les rascades de la caiguda i que encara ranquejava d’una cama perquè s’havia fet mal en un genoll. Tot va succeir darrere de la tanca de l’escola. Després m’ho contaren moltes vegades. A l’altra banda tocava l’orquestra i els adults ballaven vells pasdobles i boleros que parlaven d’amors impossibles sota fanalets de colors i banderetes en groc i roig. Fora del camp de visió dels seus majors, la gent de la colla es divertia contant acudits bròfecs i els més grans xarrupaven unes llaunes de cervesa en aquella clandestinitat tan fràgil. Les xiques ballaven entre elles o tractaven d’ensenyar passos als pocs xics que es deixaven. Ells preferien presumir de fer nuvolets de fum amb les primeres cigarretes que consumien, encara que fora al preu amarg d’un mal gust que els feia vindre ois. Una nit condemnada a l’oblit enmig d’un altre agost avorrit.

Llavors, van sentir un parell de crits i tothom es va alertar. Eren crits de dona. Instintivament van córrer fins a trobar d’on venien. Van veure una parella que discutia al costat de la pista de bàsquet. No eren del poble, devien haver vingut a festes. Joves d’entre vint-i-pocs i vint-i-molts, cosa que els situava, als ulls de tothom, en el món dels adults, a anys llum de nosaltres. El xicot es va girar contra tots els de la colla i va dir:

—Què passa? —desafiant-los. I després va afegir que estava tot bé.— Veritat? —preguntà girant-se cap a la xicona.

La proesa del Jaguar

Conten que en la penombra la van veure tremolar, però també expliquen que va dir que sí, que estava tot bé, que els deixaren en pau. El fet alleujà tothom perquè conciliava el deure de preocupar-se pel proïsme amb la realitat de sentir-se covards. Va ser aleshores que el xicot, un milhomes impertinent de qui després vam saber el nom, va tornar a girar-se per dir-los:

—Vinga, mocosos, pireu d’ací.

Potser aquell paio li treia més de deu anys, un pam d’alçada i músculs per tots els costats, però Juan David no es deixà intimidar.

—Serà millor que la deixes en pau –digué assenyalant-lo amb l’índex mentre sorgia d’entre la colla.

A partir d’aquest moment els consensos en la història naufraguen. Una versió explica que l’altre va fer dos passos avant i li llançà un bufetada. Uns altres diuen que no, que ho intentà però que com que anava borratxo entropessà i caigué de cap contra el braç enguixat del Jaguar. I encara n’hi ha una tercera que explica que fou Juan David qui corregué contra ell per colpejar-lo. Fora com fora la cosa és que, abans que un parell d’homes interromperen la batussa, Juan David li havia encertat dos colps en la cara que l’havien deixat més confós que adolorit. El més efectiu havia sigut, sense dubte, el que li havia fet amb el braç esquerre; com bé testimoniaven les restes del guix a terra. Després que intervingueren els adults la cosa quedà en res. Van veure com la xicota corria per refugiar-se entre el seu grup d’amigues i com els de la colla del xicot se li abraonaven per aturar-lo, mentre els nostres feien un rogle al voltant de Juan David. Tenia només dotze anys! Dotze anys i potser l’altre no havia volgut barallar-se de debò, havia procurat no ferir-lo, però el cas és que Juan David li havia guanyat el combat a un adult! Poc importaven els detalls que restaven mèrit a la proesa.

L’endemà, quan aparegué per la plaça de dalt amb el braç de nou enguixat, Yoli va ser la primera en voler fer-li-hi un dibuix. Amb els anys va confessar que havia intentat traçar un tigre però que, en mirar-lo, Juan David havia exclamat: «Un jaguar! Un jaguar». I tots havíem rigut de com de content se’l veia. I així és com es vinculà a aquelles sis lletres que el definien tan bé. Ros, àgil, discret, sigil·lós, explosiu i amb aquella mirada fonda i absorbent que tenen tots els felins. El Jaguar.

Aquell estiu tots havíem tingut malnom. La majoria d’ocasions ens els posaven per fer-nos la guitza. Molt sovint eren pejoratius. D’altres feien referència al nostre caràcter o, fins i tot, a l’ofici dels pares... Però tots en teníem. Supose que formava part d’un ritual iniciàtic per separar-nos dels nostres noms anodins que ens lligaven a una infantesa que volíem tancar. De tots aquells intents de modificar-nos la identitat, l’únic que perdurà en el temps fou el del Jaguar.

Compartir el artículo

stats