1. Mon pare sempre compra llibrots!
El pare de Salva li ho pregunta més de milanta mil vegades:
–Ja has començat a llegir El Quixot o no?
I Salva li contesta la mateixa cosa les milanta mil vegades:
–És que el llibre aquest és molt gros, pare, i no té dibuixets ni res.
Aleshores, el pare comença a rebufar com una quadrilla sencera de bous enrabiats i diu:
–Quan jo era com tu, ja l’havia llegit tres vegades.
Moltes nits, després de sopar, el pare li conta alguna cosa del cavaller don Quixot i, per això, Salva sap, per exemple, que era un home prim i alt, que es va tornar gàbia per haver llegit tants llibres de cavallers, que tenia un amic a qui deien Sancho Panza, que era baixet i grosset. Ah, sí! I un cavall alt i engolit al qual deien Rocinante.
–...i un dia van trobar uns molins de vent i don Quixot es va pensar que eren gegants malanyosos. I Sancho li deia que no eren gegants, però el cavaller, com si sentira ploure, els va atacar amb la llança i poc faltà perquè s’obrira el cap com un meló.
La mare, que veu la careta d’avorriment que posa Salva, talla la narració del pare, tot dient:
–Hala, hala, llevem taula entre tots.
I és que el pare sempre compra llibres grossos, caram!, com si no n’hi haguera de prims a les llibreries. O còmics, que és el que més li va a Salva, sobretot els còmics del Capità Remier de la Constantín, el pirata que troba tresors per cadascun dels racons de totes les mars.
Doncs, no. El pare, com si ho fera a posta, compra llibres que se n’ixen de les tapes, de grossos que són i dels que tenen les lletres com les formigues acabades de nàixer.
El Quixot li’l va comprar ara fa uns tres o quatre mesos. En acabar de treballar en el magatzem de fusta, el va portar embolicat amb un paper de colorets i li va dir:
–No pots tenir millor regal, fill.
Uf! Si el llibre pesava més d’un quilo i feia por només de veure’l!
Hui al matí, mentre rosega sense massa gana un mos de l’entrepà de pernil dolç i formatge, li ho conta al seu amic Miliet.
–Mon pare és més cabut que les burres.
I Miliet, que sempre té la boca plena, ni contesta. Per això, Salva continua dient:
–Vol que llija un llibre que es diu El Quixot que té més de mil pàgines...
Miliet remata el mos, se l’engul i pregunta sense perdre de vista l’entrepà:
–Per què?
–Jo què sé!
2. L’accident del pare
El que són les coses! El pare, que no fa esport ni lligant-lo, es regira el turmell mentre baixa del cotxe. Una estona després, se li posa roja més de mitja cama.
‒Ai, ai, ai! ‒fa a penes intenta caminar.
Per això, la mare diu: «Ai, la mare de Déu!» i el porta a l’hospital. En tornar, el pare porta la cama embolicada com si fora la d’una mòmia. A més, no para de murmurar:
‒Ara veurem com s’ho apanyen al magatzem.
I és que el pare es pensa que, si ell no va a treballar, cauran núvols de punta i s’enfonsarà el món. Això ho diu la mare i, a més, afig:
‒...i don pressisso ja s’ha mort.
Així doncs, el pare haurà de romandre a casa, cama enlaire i...
‒Salva, porta El Quixot de la prestatgeria i el pare te’n llegirà un trosset!
La que faltava!
En passar tres dies, Salva sap un grapat de coses més sobre aquest estrany personatge i sobre el seu amic. Per exemple, que un dia don Quixot va confondre un ramat d’ovelles amb un exèrcit, que imaginava tenir una nóvia a qui deien Dulcinea, que Sancho no s’acabava de creure res del que imaginava el seu amic i que, sovint, tots dos acabaven amb les costelles malmeses...
Perquè el pare llig el llibrot com li dona la gana i el gust, i no segueix cap ordre: igual busca un trosset del principi, com un del final, com un del mig del llibrot. Tracta de buscar les històries més divertides o les més estrafolàries. I, ves per on!, a Salva, el Quixot i el seu amic Sancho li donen, sovint, molta llàstima.
‒No semblen un poc babaus, pare?
El pare remena la cama embenada, tanca el llibre i diu:
‒Potser, fill. Però, veritat que les històries són molt divertides?
‒Sí.
‒Ja t’ho deia jo.
3. Jo seré don Quixot. Tu vols ser Sancho Panza?
Salva, mentre intenten pintar una cartolina amb els animals de granja que els ha manat la mestra, li ho aboca tot al seu amic Miliet.
‒...i don Quixot i Sancho Panza salven uns presoners que anaven encadenats i un xiquet que estava nugat a un arbre.
Miliet s’entreté traient punta al llapis de color roig per a pintar la cresta d’un pollastre.
‒...i un dia, don Quixot es va creure que uns cuiros plenets de vi eren un gegant malvat que volia fer mal a una princesa a qui li deien Micomicona.
‒Mico... què?
‒Micomicona.
I Salva continua contant i contant les aventures fins que la mestra pica de mans i anuncia que és l’hora de l’esplai.
Una vegada al pati, Salva diu:
‒A mi m’agradaria ser don Quixot.
I després d’una pausa, mira Miliet i li pregunta:
‒A tu t’agradaria ser Sancho Panza?
