Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

I el cervell, "pa cuándo"?

Fani Grande (València, 1966) és guionista, escriptora, bloguera i experta en comunicació. Ha publicat els llibres El Fémur de Eva, Jo sóc així i això no és un problema, Empar, fallera major infantil, Empar i Jaume el Primet, Empar, la becadeta i el ‘patiarcat’ i Les línies del diàleg.

I el cervell, «pa cuándo»?

Les línies de diàleg és un llibre de textos de Fani Grande amb els quals pretén fer reflexionar als lectors i les lectores més joves sobre temes d’actualitat.

A continuació, vos oferim el text inicial explicatiu de l’obra i el primer text o article:

Els textos de la primera part d’aquest llibre procedeixen d’El Fémur de Eva, un blog que l’autora Fani Grande va convertir en espai de trobada i diàleg dins i fora de la xarxa durant deu anys. Gràcies a milers de lectures setmanals, en unes quantes ocasions va aconseguir ser trendig topic i es va formar una autèntica comunitat de femurians i femurianes, persones que compartien el sentiment de pertànyer a un espai on opinaven en llibertat, respecte i empatia sobre els temes més delicats i punyents del moment. A continuació t’oferim una tria d’entrades d’aquell blog, amb el desig que t’inspiren per a debatre i fer-te preguntes que enriquisquen, amb la teua mirada i la dels altres, els temes tractats aleshores.

I EL CERVELL, ‘PA’ CUÁNDO’?

14 d’octubre de 2018

La pròxima vegada que penses que hi ha alguna cosa sense la qual no pots viure, espera una setmana i veuràs si segueixes viu o no.

Guy Kawasaki

Dona, tens les cuixes escaldades...? Des de ja, disposem al mercat d’un element que marcarà un abans i un després en l’àmbit de les escaldades: les bandelettes. Són unes tires elàstiques amb puntes que es posen en les cuixes,

que es venen en tots els colors i que estan perfectament acabades i dissenyades perquè no puguem viure sense. Les bandelettes també estan concebudes perquè no perdem capital eròtic quan les portem posades. Per això, l’aspecte és supersexi, de blonda superatractiva i amb un acabat irresistiblement cuqui. Encara et dic més: necessites comprar-te’n unes, encara que no tingues cuixes que potencialment es puguen fregar, ni faldilla sastre amb tall lateral que deixe veure aquestes puntes mentre, en encreuar una cama sobre l’altra, presideixes la reunió de l’empresa de la qual eres, oh yeah, directora general. Tu fas una ullada per les fotos disponibles en la xarxa d’aquest producte que hui et porte, i t’entren unes ganes enormes de comprar bandelettes i portar-les fins i tot per a estar per casa. Casa és aquest espai reinventat per la indústria on ha quedat estipulat que més sexis hem d’estar les dones. Jo mateixa, autònoma, cinquanta anys ben complits, hauria de disposar ja de mitja dotzena de bandelettes en el meu fons d’armari, que no sé què faig escrivint aquest Fèmur sense portar posades les que em fan conjunt amb l’outfit que lluïm les autònomes quan treballem indoor durant les interminables jornades en què amollem tot el nostre potencial i talent.

Que no se m’escarote la testosterona, he buscat en Google un segonet i, efectivament, hi ha bandelettes per a home. Sense blondes, ni puntes cuquis, superausteres. En la foto estan etiquetades com a unisex, que és un concepte molt oldfashion i superbinari que significa que la peça pot ser utilitzada pels dos sexes, de manera que deixa fora totes aquelles persones que no s’identifiquen amb aquestes dues opcions. Hi ha, doncs, només un 1% d’homes que són clients potencials d’aquest complement, perquè ja sabem que els homes, dos punts, no pateixen fregaments entre les cuixes, ni picors o coentors en les zones íntimes que els fan perdre la passió, ni tampoc pateixen les hemorroides en silenci, ni se’ls enfosqueix el cutis per a necessitar un il·luminador de pell. En el 99% de les fotos que Google ofereix sobre l’ítem bandelettes apareixen dones perquè som les dones a qui, oh, meravelles de la biologia, se’ns freguen les cuixes l’una contra l’altra en caminar. Que, després, quan fas zoom en les fotos el que veus són dones a qui les bandelettes els fan la mateixa falta que a una lluerna un il·luminador facial. Exactament la mateixa falta que els fan les cremes anticel·lulítiques als cossos púbers de talla 34 i 36 que utilitza la indústria per a perpetrar les seues propagandes dirigides a fer-nos sentir NSFAR (Non Sufficiently Feminine As Required), que és un símptoma que, si no existeix, hauria de començar a preocupar-nos.

Estalvieu-vos les crítiques sobre si jo renegue de ser femenina perquè això és una cosa de què no es pot renegar. Si soc dona, soc femenina, punt. Una altra cosa és que passe per la pedra del constructe publicitari pel qual em volen fer passar diàriament per ser femenina, cosa que ja soc sense cost afegit i sense la necessitat de bandelettes o d’il·luminador de pell (disculpeu la insistència amb això de l’il·luminador facial, però és que em té segrestada l’escorça prefrontal, aquest producte... Que no escriga un Fèmur sobre l’il·luminador de pell, l’escorça prefrontal i la presa de decisions).

Després d’un rigorós estudi comparatiu durant dos cafés, he arribat a la conclusió següent: als o les fabricants de bandelettes, els fregaments entre cuixes no els importen gens ni miqueta. El que han llançat al mercat és un ítem absurd més, dirigit per enèsima vegada al foment de la inversió en capital eròtic perquè les dones tinguem un element absurd més per a incorporar als ja vitals il·luminadors de pell, sense els quals no hauríem de viure. El capital eròtic no cotitza en la borsa; no obstant això, de manera inferida, s’inverteixen diàriament milions de dòlars i milers d’hores del temps de les dones en aquest sector, que sumen més milions... Tot això m’aboca a la reflexió següent: pa’ cuándo una oferta que facilite de veritat les vides de les dones? Pa’ cuándo un perifèric gràcies al qual deixem d’actuar en el dia a dia com si tinguérem un tercer braç articulat, ajustable, multidireccional, que ens permet donar el berenar a un menor, preparar els entrepans de l’escola, bollir la quinoa, trossejar un pollastre, dissenyar l’última diapositiva del projecte, tuitejar alguna cosa enginyosa, penjar el post en el blog, demanar les factures per a l’IVA trimestral, prendre un vi mentre es cou tot i llegir un bon llibre, perquè llegir és el que et dona la vida i a això no penses renunciar?

Posada a llançar propostes serioses: pa’ cuándo un detector d’humiliacions que ajude a descobrir la més xicoteta, incipient i subreptícia manipulació publicitària dirigida a menyscabar l’autoestima femenina, que active, immediatament, una projecció en 4K mostrant-nos la sala on es freguen les mans els qui es folren gràcies a l’invent del NSFAR? Aquest mateix artefacte podria incorporar un ressort que ens ejectara de la botiga, on o off line, on s’oferira aquest element pervers, cap a una llibreria, per exemple. De veres, va, vos llance el repte: I el cervell, pa’ cuándo?

Si no em podeu donar poesia, em podeu donar ciència poètica?

Ada Lovelace

Compartir el artículo

stats