1
L’acció paramilitar sèrbia sobre el sector albanés de Mitrovika era més que imminent. Els soldats dels SRS ja saltaven dels camions, els tancs ja vigilaven els carrers principals, i pertot arreu s’escoltaven crits que ordenaven el desallotjament de cases, de botigues, de finques, o de qualsevol altre forat que pudira a porc albanés. Sens dubte, el bombardeig selectiu que de nit havia fet l’OTAN sobre els quarters militars dels afores de la ciutat, havia encés la sang de més d’un capitost serbi. I les famílies albaneses de Mitrovika estaven a punt de pagar la festa.
Vuk Bukoshi no en tenia, de família. Ja no li’n quedava. Tots els seus parents estaven repartits pels cementeris d’Albània i de Kosovo. I, realment, en certa manera era tot un avantatge, això. La fugida en solitari sempre evitava retards i responsabilitats. No et podien matar ningú si no tenies ningú. Vuk Bukoshi ho veia així de clar. Vuk tenia vint-i-quatre anys i era un excombatent de la guerra de Bòsnia. Li faltava un braç, el dret. Ja va tornar de Bòsnia sense ell. Del seu braç dret i de la seua pèrdua, això no obstant, en sabia ben poc. L’únic fet inqüestionable era que va perdre el braç a Sarajevo. La resta, eren suposicions. Vuk suposava que va ser un franctirador qui li va obrir un trau al cap. No recordava res més. Com a molt, que va caure de sobines enmig d’un carrer ple d’enderrocs. La cicatriu que lluïa entre els cabells negres no podia tenir cap altra explicació. Tanmateix, Vuk també suposava que alguna cosa hagué d’ocórrer quan va caure inconscient, perquè els franctiradors, tard o d’hora, sempre s’asseguraven que estigueres ben mort amb un segon tir, i ell, en canvi, seguia viu. Quan va despertar de la inconsciència, amb el rostre ennegrit per la sang quallada, va descobrir el seu braç dret completament esclafat. El braç tenia tot l’aspecte d’haver estat trepitjat per les rodes d’un tanc. Quan s’incorporà fou com si arrancara un xiclet de terra.
Després d’allò, i de tot el que encara va veure abans de tornar a Kosovo com un esguerrat mort de fam, ja res no el sorprenia, ja res no li venia de nou. A Bòsnia i Hercegovina el règim serbi intentà exterminar els musulmans bosnians, i ara el mateix règim pretenia repetir l’operació de neteja ètnica amb els musulmans de Kosovo. Vuk sabia ben bé que Kosovo estava a punt de convertir-se en una nova Bòsnia. Conflicte bèl·lic, guerra, ofensiva d’Occident per aturar la neteja... La tragèdia es podria qualificar de mil maneres distintes. En qualsevol cas, les conseqüències sempre serien les mateixes: rius de sang, i en el cas present, de sang albanesa. I se’n vessaria molta, sens dubte. Se’n vessaria tanta que molt prompte tot Kosovo seria un fangar. Vuk ja n’havia vistos molts allà, de fangars rogencs i ennegrits on tan sols els gossos més famolencs acudien guiats pel tuf de restes humanes.
Fangars, pobles cremats, fosses comunes, bombardejos constants, degollaments, afusellaments sumaris, cossos rebentats per mines antipersona, errades aliades, foc d’artilleria pesant, míssils d’alta tecnologia, alarmes que cridaven als refugis... I tot estava a punt de repetir-se. O, més ben dit, tot s’estava repetint ja. Aquest era el tercer dia d’ofensiva de l’OTAN sobre els objectius militars serbis de l’antiga Iugoslàvia, i si bé la fustigació de la maquinària sèrbia sobre els albanesos de Kosovo ja feia temps que es cobrava les seues vides —amb la consegüent resposta armada de la guerrilla albanesa sobre la població sèrbia—, ara, amb l’ofensiva de les forces internacionals, la fustigació s’aferrissava per moments.
L’arribada a Mitrovika dels paramilitars n’era la prova. Les accions paramilitars de vegades s’avançaven a les purament militars. Obrien camí. Els soldats que s’estaven desplegant per tot el sector albanés de la ciutat pertanyien al partit radical dels SRS. Però la procedència dels grups paramilitars mancava d’importància: els SRS, els Tigres d’Arkan, els Llops Grisos; o les Unitats Especials Delta, les quals, ves per on, pertanyien a la policia especial del Ministeri de l’Interior iugoslau, i tenien el mal costum d’arrasar pobles a canonades. En qualsevol cas, amb canonades, amb tirs al clatell, o amb colls tallats, els grups paramilitars sempre garantien la massacre. Tan sols si necessitaven presoners per a fer-los servir d’escuts humans, de cavadors de tombes, o de sacs d’arena per als monstres de la tortura, tenies alguna possibilitat de viure un poc més. És clar que si, com Vuk Bukoshi, eres un albanés esguerrat, com a cavador de tombes no tenies gens de futur, i com a sac d’arena l’únic futur que et quedava era el de passar hores, i fins i tot dies, a mans d’un sàdic capaç de fer-te rebutjar un a un tots els versicles de l’Alcorà. I Vuk no tenia cap intenció de caure en mans de ningú. Tenia la motxilla de campanya carregada al llom, i un llarg camí per recórrer abans de travessar les fronteres de Kosovo. La seua intenció no era precisament la de convertir-se en el presoner o en el sac de tortures de ningú. La resistència o la lluita en nom d’un suposat deure patriòtic ja no l’enganyarien com l’havien enganyat a Bòsnia. Els deures patriòtics eren per a les guerres com les pedres d’esmolar per als ganivets; romanços, al cap i a la fi. Si hi havia alguna cosa que a les guerres no els agradava gens, era que et negares a fer-los el joc. Vuk no ho va entendre fins que Bòsnia li va obrir els ulls. De manera que si el règim serbi pretenia fer una nova neteja ètnica a Kosovo, no seria ell qui alçara la mà que li quedava per impedir-ho.
2
A les granges del sud de Mitrovika la primera canonada dels tancs s’escoltà com un tro sec. Hi havia cinc granges. Tres feia dies que havien quedat abandonades, i els Muhtari estaven a punt de marxar de la seua. Els Nelli s’hi quedaven, malgrat tot. Tan sols la seua filla, Mirna, marxaria amb els Muhtari. La decisió havia estat presa la vespra i aparaulada de nit.
Radomar Muhtari feu sonar el clàxon de la camioneta, una vella Skoda d’un color roig descolorit, mentre mirava, clarament retallada a l’horitzó, la columna de fum negre que eixia d’una de les mesquites de la ciutat. Les granges no eren a més de cinc o sis quilòmetres.
La porta principal de la granja dels Nelli es va obrir de sobte. Mik, el gos de ramat, va alçar el cap i deixà anar uns lladrucs desganats. Mirna Nolli va eixir amb una bossa d’entrepans davall del braç. Els seus pares la van seguir fins a la Skoda. La mare tenia els ulls inflats i enrogits.
El pare duia tota la preocupació del món clavada entre les celles. Ningú no s’havia mogut de les finestres en les últimes hores. El pas de míssils de l’OTAN llançats des del mar Adriàtic terra endins, cap als objectius militars serbis de Kosovo, no havia deixat en pau el cel negre en tota la nit. L’arribada a la ciutat de les tropes dels SRS no va sorprendre ningú. El mal ja estava fet i, com a conseqüència, l’eixida massiva d’albanesos de Mitrovika seria immediata.
