La sala estava quasi en penombra, il·luminada per un llum estrambòtic que a penes oferia el seu cercle de claror a una petita taula rodona. La resta de l’habitació romania gairebé en la foscor, però es podien endevinar alguns mobles de fusta noble, decoració amb figures esotèriques penjades de forma estratègica per crear una atmosfera d’inquietud en qui seia a la taula, i una paret pintada d’un color obscur indefinible. Les tres dones esperaven amb impaciència assegudes al voltant de la taula. Una d’elles, la més gran, movia rítmicament les mans fregant les palmes sobre les cames sense parar. Les altres intercanviaren una mirada burleta.
De sobte aparegué ell. Havia sorgit gairebé del no-res i les dones tingueren un petit ensurt. Com sempre, vestia de negre rigorós i només deixava un lleu espai al color en les temples canoses i en els ulls intensos. Les dones somrigueren nervioses i el saludaren amb afectivitat.
Aleshores, ell s’assegué i parlà per primera vegada, amb aquella veu de tenor que feia vint anys que enlluernava les mestresses de casa.
–Senyores, estan preparades?
Totes tres assentiren amb vehemència. La més gran reprengué el moviment frenètic que havia aturat en aparéixer l’home.
–M’agradaria que les tres tingueren clar què volen preguntar. Comprendran que la situació no admet temps per a dubtes.
–Ja ho sabem senyor Andrade. I només podem esperar respostes curtes i sí o no.
L’home somrigué complagut.
–Perfecte, Júlia. Veig que ho recorda.
Andrade romangué en silenci un moment, esperant per si de cas hi havia necessitat de fer alguna altra explicació. Sabia que de vegades a aquelles dones grans, ansioses pel que estava a punt d’ocórrer davant dels seus ulls, els costava d’entendre el procés. I ell era conscient que gran part de la clau de l’èxit raïa a seguir les normes de manera correcta. Passà revista d’una llambregada a les tres dames nervioses i, finalment, s’aixecà.
Amb solemnitat, es dirigí cap a un moble antic que estava situat al fons de la cambra. La part exterior apareixia cisellada amb delicades figures rúniques que semblaven llavorades amb atzabeja. N’obrí amb circumspecció una de les portes i en tragué un tauler negre de fusta noble que feia al voltant d’un metre quadrat. Amb molta cura, el situà simètricament sobre la taula, de forma que estiguera a la mateixa distància de les tres dones i de l’espai que li corresponia a ell. Elles es quedaren hipnotitzades mirant la fusta. Observaren amb detall l’alineació alfabètica de les lletres, el marge adornat amb filigranes roges i els monosíl·labs SÍ i NO esgrogueïts, centrats sobre el quadrat. Aquella taula de ouija tenia un atractiu que les fascinava poderosament, gairebé de manera malaltissa, al punt que sempre quedaven embadalides mirant els foscos relleus que l’adornaven. Per això, a penes s’adonaren quan el senyor Andrade portà dues espelmes negres, quan la il·luminació de la sala s’enfosquí ni quan, finalment, l’home ocupà la quarta cadira. A fora, la intermitent pluja havia augmentat de sobte i ara se sentia el seu repic rítmic sobre el sostre de la casa com una mena de tamborineig incitador. El so del rellotge marcant les onze de la nit trencà l’encanteri i els provocà un ensurt.
–Comencem? –proposà l’home.
Les dones es miraren nervioses i assentiren sense paraules. Havia arribat el moment de la veritat.
Aleshores, el senyor Andrade tragué de l’infern de l’americana un petit objecte amb forma de llàgrima, rematat per un orifici al bell mig de la part més ampla. Col·locà l’estri en el centre de la taula de ouija i hi posà un dit al damunt. A poc a poc, les dones incorporaren una mica tremoloses el seu dit índex al costat del de l’home.
Ell s’aclarí la gorja amb un petit soroll, engolà la veu i repetí la fórmula que tantes vegades havia recitat.
–Esperits del bé i del mal. Forces ocultes de la natura, escolteu la veu de qui us estima, de qui necessita de vosaltres, de qui us recorda. I responeu a la seua ànsia amb aquest giny que és capaç de creuar les portes de la mort. Esperits de la nit, responeu-nos. Esteu ací amb nosaltres?
Dos segons més tard, durant els quals tots quatre van aguantar la respiració, l’objecte començà a moure’s. Les dones no pogueren evitar un calfred que els va recórrer la medul·la espinal. L’artefacte es detingué tot just quan el cercle envoltava l’afirmació.
–Sí –va confirmar amb un fil de veu la més gran de les dones.
–Avui us convoquem perquè tres éssers volen parlar amb persones estimades que ja han travessat la portalada grisa de la mort. Teniu algun impediment per a escoltar-nos?
La llàgrima es deturà en el NO. El senyor Andrade mirà les tres dones i es decidí per la que tenia més a la vora.
–Obrint el llindar del més enllà ens acompanya Júlia, que vol demanar consell al seu marit sobre la nova parella de la seua filla. Està l’espòs de Júlia entre nosaltres?
El giny tornà a aturar-se en el SÍ. Aleshores, Andrade feu un gest amb el cap a la dona asseguda a la seua dreta.
–Preparada Júlia. Començarem per vosté.
De sobte, l’objecte sobre la taula de ouija es posà en moviment. Anava ràpidament de costat a costat de la negra fusta marcant les lletres D-A-R-I-U-S-T-A-N-E-R.
–Darius Tàner? –llegí una de les dones–. Qui és?
El senyor Andrade no pogué evitar fer la mateixa cara de desconcert que les seues companyes de sessió. A fora, la pluja colpejava furiosa contra el terra i proclamava la fortalesa terrible de la tempesta. El vent xiulava aücs tenebrosos entre els arbres i empenyia els vidres de l’estança com si volguera traspassar la dèbil protecció que aïllava el petit grup i atacar-lo.
L’home respirà fons, estossegà una mica i intentà recuperar el posat dominant que el caracteritzava.
–Aixequen el dit, per favor.
Les dones obeïren i l’artefacte semblà aturar-se durant un instant, però de sobte la llàgrima continuà sola, lletrejant paraules.
–L-A-F-R-O-N-T-E-R-A-N-E-G-R-A –confegí Júlia–. Què significa això?
Però el mèdium no contestà, no se’n sabia avenir. L’objecte accelerà repetint l’ordre de les lletres una vegada i una altra, primer el nom, després aquella referència a una frontera negra. Les dones miraven aterrides aquell espectacle i el rostre espantat del senyor Andrade sense saber què fer. Finalment, el mèdium feu saltar la ouija de la taula d’una manotada. Un tro poderós sonà en la petita estança i una resplendor encegadora els enlluernà. Després, silenci. A terra jeia la taula de ouija cap per avall. La llàgrima havia parat a l’altre costat de l’habitació. A la cambra surava una olor estranya, aspra, desagradable. Les dones s’aixecaren tremoloses i fregant-se els ulls mentre el senyor Andrade romania assegut, totalment lívid i estremint-se de cap a peus. Els seus cabells s’havien emblanquit de sobte però no, com creien les dones, pel que havia ocorregut amb la ouija, sinó per la fosca figura d’ulls malèfics que el mèdium havia pogut entreveure observant-lo fixament a través d’aquella llum encegadora.
