Quin secret té Sofia?

El dia que vaig descobrir la sorprenent màquina Bookland vaguejava pels recreatius del centre comercial de Xirivella. Acostumava a anar-hi a colp de pedal amb Voro i Duli. Érem amics des del parvulari i seguíem junts després d’haver afusellat el primer any d’institut. Acabàvem d’estrenar les vacances d’estiu i encara no sabíem què fer amb tant de temps lliure. Perdent-lo se’ns havia fet migdia.

Sempre hi jugàvem a la mateixa màquina, una de Star Wars. Duli era un fanàtic del joc. Voro i Duli es desafiaven per superar els rècords de puntuació. Jo era més patós. Al costat de les seues, les meues puntuacions feien riure. En canvi, quan jugàvem als escacs me’ls menjava pels garrons. Al principi sempre copiaven la meua jugada d’obertura, normalment la italiana, però després no tenien mai massa clars els plans d’atac. I mentre se’ls pensaven jo ja tenia l’estratègia formada al tauler.

Però als recreatius no hi havia màquines d’escacs. I si n’hi haguera, supose que m’haurien guanyat.

En un racó, oculta darrere d’un paravent negre, la màquina Bookland romania aïllada de la resta de màquines electròniques, quasi totes ocupades per jovenalla. Mentre Voro i Duli –el primer disparant i l’altre animant– feien miques la flota imperial de Darth Vader m’hi vaig acostar, encuriosit, al racó.

De primeres, la presència de la màquina em va desconcertar. D’una banda, per baix semblava una antigalla de metall mig rovellada. Em recordava les escurabutxaques en què havies de fer coincidir fruites per a guanyar el premi. En aquesta no hi havia fruites, sinó números, tres en total. Formaven el número 101. Però dalt, uf!, a la banda de dalt, sense cap protecció que impedira tocar-lo, hi havia un robot de mig cos, d’aspecte humà i rostre tètric, que mirava cap a l’infinit amb els ulls apagats. Era com un cíborg pelat, amb les dents i l’anatomia metàl·lica a l’aire. La mirada i el somriure esgarrifador feien por. Entre les mans robòtiques hi havia un llibrot obert per la meitat. Estava encastat al moble metàl·lic. Les pàgines que tenia a la vista mostraven dibuixos de màgia. També s’hi veia un missatge que algú havia escrit a mà de manera ben visible i clara: Bookland, 101. SOS. Introduïu 10 cèntims.

Deu cèntims? No coneixia cap màquina que et deixara jugar per menys d’un euro. És clar que aquesta semblava una antigalla, almenys per baix. El senyal de socors em va despertar encara més la curiositat. De manera inconscient vaig acariciar un braç del robot. La fredor del metall em va entrar pel tou dels dits.

D’un costat del moble, per a fer que la màquina funcionara, eixia una palanca de pom esfèric. En una placa envellida hi havia gravat el preu de cada partida: 10 cèntims, tal com deia el missatge escrit al llibre.

–Ben, et toca! –em cridà Duli, impacient. Només quan em tocava jugar s’adonaven que m’havia perdut ací i allà.

Voro i Duli feien durar una eternitat les cinc vides de cada partida. Les meues s’esgotaven com aigua entre els dits. Em menjava tots els meteorits que m’eixien al pas.

Mentre em pensava quina nau triar, una ombra ens passà de llarg per darrere. La vaig veure de reüll enfilant el racó de la Bookland. Voro i Duli ni se’n van adonar. La ullada furtiva em donà una imatge que em resultà familiar. Era d’una xavaleta. I duia una motxilla penjada amb l’aspecte d’haver viatjat per mil mons. Em feu l’efecte que la coneixia, i que tenia pressa per amagar-se darrere del paravent. Fou un vist i no vist.

–Vinga, tio! –em donà pressa Voro.

Vaig triar nau.

–Nooo! –exclamà Duli–. Sempre tries el Falcó! Mira que ets maniàtic!

–M’agrada el Falcó –vaig dir.

–Però l’Ala-X és un caça estel·lar! És més ràpid!

–Ho veus? Ja t’han liquidat.

Ara li tocava a Voro. Duli es fregava les mans. Estava impacient per tornar a volar en una de les naus de la Resistència.

Mentre seguien les batalles siderals em vaig fer el desentés i vaig clavar el cap per darrere del paravent. Em vaig quedar espatarrat. Sí, era una xavaleta el que havia vist, i ens coneixíem. Era Sofia, companya d’estudis. A l’insti no havíem coincidit en la mateixa classe però recordava haver-la vista pels corredors o pel pati. Ulls verds, cabells castanys un poc despentinats, nasset arromangat, molt graciós. Estreta de malucs. Vestia, com sempre, de manera informal. Sofia era de les que podia anar a una boda amb els texans tallats que ara duia sense que li importara què digueren els convidats. La brusa sense mànegues de color granat li parava bé. El cinturó li venia massa llarg. Li penjava fet un nuc pel costat de la sivella. A simple vista, el seu cos em recordava el meu. Però jo era més esquifit. El seu era més agraït. Jo sempre em veia a l’espill com un Chupa Chups, en aquest cas de magrana perquè em vaig enrojolar.

No la coneixia massa. Vivia a l’oest del poble, en una unifamiliar al barri residencial. Jo vivia en una planta baixa del nucli antic, com Duli i Voro. Al col·legi no era massa popular. Anava molt per lliure. Però no et negava mai un somriure... si te’l mereixies. A pesar d’això, alguns –i també algunes– la tenien per una creguda. És el que pot passar si et deixes dur per impressions falses.

Sofia es quedà mirant-me com si l’haguera agafada en una entremaliadura. Quan ma mare em va pillar buidant la vidriola per comprar-me un Spiderman al quiosc, jo vaig posar la mateixa cara.

–Hola, Benjamí –em saludà Sofia.

Tenia una cara simpàtica. Era un collage de timidesa, precaució, i un punt d’intel·ligència que li aportava maduresa. Era una xavaleta, com nosaltres. La diferència era que nosaltres estàvem més verds.

–Ben, els amics em diuen Ben. Hi estic més acostumat.

–Doncs, hola, Ben. Soc...

–Sofia, ja ho sé. Què fas ací? Jugues amb aquesta màquina?

Em feu la sensació que el gest de Sofia amagava una explicació massa llarga que no tenia temps de donar.

–Si no t’importa i em guardes el secret t’ho diré en un altre moment. Però ara tinc molta pressa.

–Un secret? No hi ha res de dolent perquè t’agrade jugar amb una màquina com aquesta... si funciona. Quin premi dona? Com s’hi juga? La impaciència de Sofia es delatava a cada segon. Sens dubte, tenia pressa. Em mirava la camiseta amb una imatge del Capità Amèrica. Duli era fanàtic de Star Wars. Jo, dels superherois de Marvel.

–Si vols quedem demà i t’ho conte, només òbriguen els recreatius. Però ara m’has de deixar a soles. Per favor.

El desconcert no em deixava pensar amb claredat.

–Poden vindre els meus amics?

–Obduli i Salvador?

–Duli i Voro, sí. Són allà fora.

–Ja els he vist... Confies en ells?

–Què vols dir?

–Saben guardar un secret?

–Supose que sí. No ens han confessat mai cap secret. Però supose que sí.

Sofia negà nerviosa amb el cap.

–Ara no tinc temps –digué–. Demà! Quan òbriguen. Ara deixa’m a soles. Per favor.

Suscríbete para seguir leyendo