Un antiquari de llibres

Aquella vesprada de tardor les ràfegues de vent no es posaven d’acord a l’hora de seguir una mateixa direcció. Els núvols grisos volaven desorientats a través del cel rufolós. Les fulles caigudes dels xops que recorrien la solitària avinguda del Molí s’envolaven i rodaven sense rumb. Eren poc més de les sis. Els fanals de l’avinguda s’havien acabat d’encendre mentre l’última claror del dia s’apagava a poc a poc.

Pol Box travessava l’avinguda enfundat en una gorra de llana, una bufanda que li cobria la boca i el nas, i un abric que li arribava fins als genolls. Després d’eixir de l’institut s’havia entretingut en el departament de préstecs de la biblioteca per tornar-hi un llibre i llogar-ne un altre. A Pol li agradaven molt els llibres. De fet, li agradava molt el contacte físic amb els llibres. No sabia explicar per què, però li agradava veure’s envoltat d’ells. Quan vaguejava pels passadissos de la biblioteca se sentia immensament acompanyat. Sobretot li agradaven els volums vells, els d’edicions amb un bon grapat d’anys als lloms, més encara si eren de tapes dures i folrats de pell. El professor Herrmann Ros, el seu tutor, li havia ensenyat que, amb els anys, els llibres folrats de pell desprenien una olor especial, l’aroma de les històries que es mantenien ocultes entre les seues pàgines; aromes d’aventura, de misteri, de mort, de felicitat; fins i tot aromes de saviesa. El professor Herrmann havia sabut obrir els ulls al seu protegit perquè gaudira dels secrets dels llibres des de la infantesa. Ara Pol es podia considerar tot un expert en lectures clàssiques d’evasió, almenys si es comparava amb els coneixements que alguns companys d’escola mostraven sobre la matèria. És clar que Pol jugava amb avantatge. Al pati de l’institut quasi sempre se’l veia perdut per algun racó, esmorzant tranquil·lament amb un llibre entre les mans. Els estudis no el preocupaven gens. Pol de vegades s’ensumava que devia tenir un cervell privilegiat o, almenys, no tan corcat com el de molts dels seus companys. Malauradament, els cervells privilegiats feien poca lliga amb els cervells poc acostumats a l’estudi. En conseqüència, Pol feia poca lliga amb els companys, sobretot perquè els companys se sentien com uns tanoques al seu costat. Normalment, l’ignoraven. Tanmateix, ni els més fanfarrons es veien amb cor de jugar-li males passades pel sol fet de ser el número u, l’aplicat, l’Einstein de la classe. Per als seus companys, Pol era un cas a banda. Tots sabien que no tenia pares, que vivia sol amb un tutor. Però ningú no en sabia res més. I precisament això, el fet de no saber-ne res més, feia de Pol tot un misteri. A punt d’arribar a casa, Pol reconegué un cotxe negre que rodava lentament per l’altra banda de l’avinguda. Uns dies abans ja l’havia vist circulant així, de manera sospitosa, des de la finestra de la seua habitació. Era un cotxe llarg, un model que no va saber identificar però que li va recordar els antics Cadillac americans. Ara, amb l’enllumenat públic encés i l’avinguda deserta, la presència d’aquella ombra solcant l’asfalt en silenci no deixà de resultar-li, una vegada més, inquietant. L’avinguda estava deserta. I, com l’altra vegada, per més que mirà ací i allà, Pol tampoc no hi va veure una ànima. Pol vivia en el número 22 de l’avinguda, en una planta baixa d’antiga soca, com la majoria de les que formaven el districte. La porta principal estava enfonsada en la façana. A la banda de fora, entre una bústia i un timbre electrònic, unes portes de ferro amb reixes a la part superior hi barraven el pas. Dins, dues columnes acanalades flanquejaven l’escala d’entrada. Al cim de les columnes, dos capitells coríntics sostenien el balcó central del pis superior. Els balcons de pedra clivellats, les gàrgoles d’ales trencades, o la solidesa dels murs ennegrits refermaven la sensació de sumptuosa decadència que desprenia el casalot.

Pol va obrir una de les portes de reixa amb la clau. El cotxe negre passà de llarg per davant quan la tancava. A l’empara de la tèrbola claror, Pol va fer una ràpida ullada entre els barrots cap a l’interior del vehicle. Van ser tot just un parell de segons. No res. Tanmateix, entre l’un i l’altre, sobtadament el cor li va fer un bot. Al seient del copilot, una figura seriosa i malcarada també li va fer una ràpida ullada. Duia un bastó de pom daurat entre les mans que feia girar parsimoniosament. Pol va tenir la desagradable sensació que els ulls que el miraren no eren ulls sinó llums, dues llums blanques i fredes com el gel.

Però tan sols fou una sensació. El cotxe passà de llarg. Pol pujà els escalons i entrà a casa.

–El professor és al seu despatx.

Byron, el majordom, va aparéixer pel vestíbul mentre Pol s’alliberava de les peces d’abric. Byron era un home de mitjana edat, alt i robust, d’aspecte impecable, tot un pou d’eficàcia i discreció en les seues tasques. Per a Pol era el majordom. Per al professor Herrmann, Byron era, senzillament, Byron, el seu ajudant i còmplice des de feia més de quaranta anys.

–Gràcies, Byron –somrigué Pol penjant-li l’abric i la bufanda del braç– aniré a dir-li que he vingut.

–Molt bé.

El despatx del professor era a l’altra banda de la casa, al final d’un corredor laberíntic que prèviament donava accés a la cuina, un menjador, dos lavabos, la biblioteca, una sala de jocs que incloïa una taula de billar francés, un saló destinat a les visites, i un altre dedicat a l’oci audiovisual. El sòl encatifat, les parets revestides a mitja altura amb fusta de roure i cobertes de tapissos i d’obres d’art, i el gust per un mobiliari robust, d’estil clàssic, on no faltaven les vitrines, les butaques d’orelles o els rellotges de peu, convertien la casa en una espècie de paradís de l’antigor on la pau fins i tot es podia assaborir mentre, enllà dels murs i del barri, el món rodava frenètic.

Pol guaità per la porta entreoberta del despatx del professor. El professor Herrmann estava assegut a la taula, capficat en una llista de clients i comandes pendents de les quals no havia trobat pistes fiables pels conductes habituals. Molt temia que tard o d’hora hauria de moure els fils del mercat negre de la bibliofília si volia aconseguir resultats. La reputació tenia un preu. I ell s’havia convertit en un antiquari de llibres amb una reputació irreprotxable. El negoci de compravenda de llibres i documents antics era completament legal. Potser no ho devia ser tant quan no hi havia altre remei que deixar-se caure pels baixos fons del mercat negre. Però els bons clients no es conformaven amb qualsevol facsímil fet de paper reciclat. I una comanda era una comanda; com un manament de Déu. Tot havia existit i molts d’aquests volums i documents encara existien en forats perduts del planeta. La qüestió era, en quins.

Suscríbete para seguir leyendo