No sé com puc escriure´t aquesta carta ja que no la podràs llegir mai, Aylan petitó meu. Tenies la mateixa edat que el meu fill petit de 3 anys. Ara ja començaries com tots els infants pel setembre l´escola i algun dia podries llegir aquesta carta d´amor i dol per tu. Algun dia la lliuraré al teu pare que t´estima sempre. El trobaré... Havies fugit de la terrible guerra que escorxa el teu país de Síria amb l´esperança d´un Ulisses petitó i bonic com tu, amb una llanxa esguerrada cap a Grècia i amb la mirada a Canadà, on viu la germana del teu pare. Ara els teus peuets descansen per sempre més a les platges de Turquia, com diu el teu cognom àrab que significa «el kurd», com un fatal averany que tenies gravat al pit des que ta mare et va infantar. No tenim paraules ni flors per dir-te com ja et trobem a faltar ni com els ulls se´ns omplen de llàgrimes i ràbia per la impotència de no haver-te pogut salvar la vida, que arribares amb la teua família al Canadà, per començar en una nova escola i jugar llliure de bombes amb un somriure net d´esperança neta. La teua mare i el teu germà també resten per sempre com tu en les aigües de la mar gronxant les ones de tristesa... En nom d´Europa, et demane perdó per la malaltissa societat en què vivim ara on només valen els interessos econòmics i la corrupció. Mentres, els polítics captaires es muden per fer-se fotos quan arribeu sense per guanyar-hi vots de sang. Et demane disculpes per aquest espectacle miserable ,vida i en nom de tota Europa. Un petonet ben sincer.
