Quina sort que ha tingut Madrid de créixer enmig d'una xarxa perfecta de rodalia ferroviària! Quanta fortuna acumula el gresol que liqua els capitals que recapta i els balafia pro domo sua! Quanta intel·ligència tingueren els pròcers que aconseguiren absorbir, mitjançant estratagemes legals, els recursos d'altres territoris, dòcils o rebels. Com s'embadaleixen els galiots de províncies davant la grandesa arquitectònica del rompeolas de las Españas. De quina manera decideix, projecta -i executa!- colossalismes demencials que inflen el superflu pap de la vanitat. I mentre Madrid s'engronsa en la dolce vita i s'engalana com una sangonera opulenta i dominàtrix, la díscola i envejada Barcelona es desespera patint, dia sí i dia també, el drama de les infraestructures mal dotades. Nosaltres, els valencians, com sempre: igual que fan els rèptils, ens arrosseguem pidolant i assumint el destí dels mediocres definit per la subordinació incondicional. I així, vestits amb parracs morals, «sol·licitem» un túnel passant -segons han dit-, quan la capital de l'Altiplà culminarà aviat el desficaci de sotmetre la geografia a l'avara metròpoli macrocèfala. Farà bé el lector si pega una ullada a l'immens forat projectat per tal de d'obligar el ferrocarril del Mediterrani (¡!) a retre tribut a Atocha o Chamartín: la inutilitat al servici d'una idea impossible, injusta i nefasta. D'ací a no res, els satisfets captaires d'almoines vergonyants, amb el cap cot permanent, comprovaran com s'ho fa Espanya per a fer passar el meridià de Greenwich per la plaça del Callao. Mentrestant, se senten estrofes de melodies que no han desaparegut mai del tot: «voy por rutas imperiales, caminando hacia...» .
