#Parlem

L'altre dia escoltava a la ràdio una tertúlia en la que hi havia diferents ciutadans catalans dels que ja fa anys que viuen fora de Catalunya. Parlaven sobre quina era la sensació que tenien al respecte tot el que està passant ara a Catalunya. Recorde com un d'ells explicava que porta vivint 12 anys a Madrid i que amb el temps i la distància s'havia allunyat prou de tot i que el seu sentiment de pertinença ara era altre.

Jo fa 7 anys que vaig canviar Castelló per Barcelona i entenc el que aquest xic explicava. Em sent molt de Castelló, d'aquells castellonencs que diem de «soca», però amb els anys i els quilòmetres tot el que passa per la «terreta» ho veig amb certa distància (amb menys passió) i tot el que ara estem vivint a Catalunya ho faig com si fora totalment meu. Puc dir que em veig totalment partícip per opinar del tema i perquè em deixen parlar al respecte.

Després que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, fóra més ràpid que Usain Bolt per proclamar la República Catalana i tot seguit deixar-la en una mena de «standby» per tal que es puga establir un diàleg amb el Govern de Rajoy, jo veig tres possibles situacions del que pot passar:

La primera, si Puigdemont no ix de la il·legalitat (com diuen els partits constitucionalistes) i torna a respectar la Constitució, l'Estatut i el reglament del Parlament les vies de diàleg estan totalment trencades amb el Govern central. És a dir, que en la partida d'escacs li tocaria moure fitxa a Puigdemont.

La segona, on continua la partida d'escacs i qui ha de moure fitxa és Rajoy. Si es nega a parlar amb el Govern de Catalunya i passen les setmanes, Puigdemont i els seus treuran la República del calaix i la proclamaran de manera oficial i unilateral i a veure que passa.

La tercera, que el Govern aplique l'article 155 en uns dies per tot el que ha passat i que Catalunya perda l'autonomia, les seues competències i tot seguit que es tornen a celebrar eleccions autonòmiques. Veuríem si l'independentisme agafa més força encara o si perden la majoria absoluta i les coses canvien algo. Albert Rivera, l'ambiciós líder de Ciutadans és la fòrmula que més ansia i amb les seues ganes ha demostrat com ha avançat al PP per la dreta de manera descarada.

Aquests són els tres escenaris que crec més possibles, però hi ha un quart, que és el que a mi m'agradaria.

El que deuria haver és diàleg, diàleg i diàleg, ja que en anys no hi ha hagut gens. Les dos parts s'han de seure a parlar sense condicions i analitzar la situació, ja que per a mi ambdues s'han equivocat tot i que Rajoy i els seus tenen gran part de la culpa.

La proposta hauria de ser la d'un canvi constitucional on Catalunya puga tindre un millor encaix en l'Estat Espanyol. Negociar i negociar com ells troben ja que és la seua feina que per a això els votem. Una vegada trobat el canvi, tots els ciutadans i ciutadanes de l'Estat hauríem de votar aquest acord amb un referèndum. Si aquest acord en Catalunya no tinguera cap tipus d'èxit després de les negociacions seria el moment de plantejar-los un referèndum d'autodeterminació perquè quedaria encara més reflectit que ni així voldrien seguir formant part d'Espanya.

A mi és l'opció que més m'agrada perquè és la del diàleg, ja que l'Estat ha de fer tots els esforços per atraure els catalans i catalanes perquè no vullguen marxar i el Govern de Catalunya hauria de fer propostes de com encaixar millor en Espanya. I si no ho aconseguim, doncs que siguen ells i elles qui decidisquen el seu futur. El que no pot ser és que tinguem un President a Catalunya que diga que «referèndum o referèndum» i un President a Espanya negat a parlar de tot i utilitzar la força perquè no es puga parlar. És l'hora de la política valenta i del diàleg sense condicions.