He vist nàixer i expandir-se davant els meus propis ulls les grans ideologies de masses: el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya, el bolxevisme a Rússia; i sobretot, la pitjor de totes les pestes: el nacionalisme, que enverina la flor de la cultura europea'. Així relata Stefan Zweig a la seua coneguda obra El món d'ahir. Memòries d'un europeu, el seu colpidor testimoni del passat segle XX, el d'una Europa farcida de civilització i que entre les dos Guerres Mundials se va anar desintegrant amb passes gegantines.
Tal i com assenyalava el president francès Emmanuel Macron el passat diumenge durant l'aniversari de la fi de la I Guerra Mundial, va ser el nacionalisme el que va desencadenar aquella tragèdia i la seua inevitable seqüela: la II Guerra Mundial. Per això les arrels històriques de la Unió Europea cal buscar-les en la decisió dels europeus, fonamentalment francesos i alemanys, de que les matances i la destrucció no tornaren a repetir-se. Però el món de hui es troba assetjat pels fantasmes de l'ahir. Molts elements de hui prenen la mateixa direcció que en els anys trenta del segle XX i deixen entreveure un engranatge invisible: l'odi racial i el virus de l’ ultranacionalisme.
El president francès va exhibir unitat, multilateralisme i governança mundial, en uns temps en els que Putin, Trump i desenes de dirigents mundials fan gal·la del seu 'unilateralisme' i conreen una visió del món que comença i acaba en els seus límits territorials. És un gest que l'honra perquè és una via de progrés i de superació davant un model tòxic com el nacionalista, basat en emocions i ficcions allunyades del concepte de ciutadania i de drets humans en que es basa la nostra civilització.
Quan creiem que estàvem vacunats contra l'odi i que havíem aprés les lliçons de la Història, els pitjors dels nostres fantasmes tornen a tocar a la nostra porta, sota diferents banderes i diferents formes, ja siga a Itàlia o a Catalunya, però sempre amb la mateixa olor impregnada d'odi a l'altre, al diferent, al que no és dels 'seus', ja siguen secessionistes, ultranacionalistes de dretes o ultrapopulistes d'esquerres.
Més Europa és més creixement i més treball per Espanya. Però 'més Europa' és també la solució a la deriva totalitària mampresa pels fills d'una societat que va nàixer opulenta després de la II Guerra Mundial i que ha esdevingut en una societat malmesa per la pitjor crisi econòmica de la Història.
Entre tots els europeus hem de lluitar per mantenir l'estabilitat i fortalesa dels principis fundadors de la Unió -que uneix ciutadans, no nacions- recuperant la credibilitat en el sistema de valors que més pau i prosperitat li ha donat a la vella Europa, fomentant la unió i no la desunió i fugint dels càntics de sirena de la ruïna nacionalista.
