Doncs sí! Hui el calendari marca 16 de desembre i Castelló ja fa olor de nadal. De xurreries portàtils i marquesines adornades de marques de perfum. D'aparadors il·luminats i mercats alternatius. I de sopars i dinars d'empresa. No res que l'any passat i l'altre no haguérem vist ja. Però tampoc és una crítica. El nadal funciona en l'imaginari com a tòpic i aquests sempre tenen la mateixa estructura monolítica. Bé doncs, però canviant un poc de tema, el que volia dir és que després de dos articles en aquestes pàgines en què parlava de, diguem-ne, política, la conseqüència és que he hagut d'interactuar-hi de manera oral. Aquest és el risc d'escriure si algú et llig. No m'importa. És més: fins i tot, m'agrada.
Ara bé. Hi ha un format, de suposada conversa, per anomenar-ho d'alguna manera, que s'assembla prou al monòleg, perquè l'altre interlocutor et pregunta i es respon. I és en aquestes converses, com també et pot passar en els sopars i dinars d'empresa, que apareix una figura que a mi em fa més por que la màfia, que un «escrache» amb dolçaina i tabal o que Melanie Trump disfressada de Mare Noël: la figura del neci. De necis i estúpids, n'hi ha bona collita. Es tracta d'un grup que no està organitzat, sense un cap visible ni una norma que els guie, però que, a pesar d'això, actuen en perfecta sintonia, com si estigueren guiats per la mà invisible del doctor Mabuse.
Si alguna vegada us trobeu en la situació d'esbrinar si el vostre interlocutor és un neci de manual, el que heu de fer és traure un paper i un bolígraf. I dibuixeu un gràfic amb dos coordenades en què es resumiran els resultats de la interacció mútua. Heu de tindre present que la primera coordenada representa els beneficis i pèrdues de la persona que inicia l'acció i la segona, les de l'altra persona. I ací s'obri un ventall de quatre possibilitats: si l'acció produeix pèrdues pròpies i beneficis a un altre, la persona que la inicia és una incauta; per contra, si produeix beneficis propis i pèrdues alienes, aleshores aquesta persona és roïna; ara bé: si l'acció resulta en beneficis propis i aliens, aquesta persona és intel·ligent i finalment si causa pèrdues pròpies i alienes, es tracta d'un estúpid de manual.
Perquè els necis són persones que causen un mal a unes altres persones sense obtindre, alhora, un profit per a ells mateixos o fins i tot es perjudiquen. La possibilitat que una persona determinada siga nècia és independent de qualsevol altra característica intrínseca de la mateixa persona. No importa què siguen ni a què es dediquen. Tant s'hi val que siguen mestres d'escola com si són directors de banc: el percentatge de necis sempre és alt. El seu potencial danyí, naturalment, depén de la posició que ocupen en la societat.
Els polítics, els buròcrates, generals i prelats són els més perillosos, ja que la seua capacitat de fer mal queda potenciada pel poder de què disposen. I és que a diferència dels malvats i de les persones roïnes, les accions dels necis són imprevisibles, ja que no es basen en el càlcul del possible benefici. Fins i tot, quan sabem del seu atac, no ens podem defensar racionalment perquè l'atac, en essència, està mancat de qualsevol tipus d'estructura racional. Per això, relacionar-se amb necis és tan perillós. Un neci de manual només genera pèrdues, pròpies i alienes. D'ahí, aprofitant el buit legal que hi ha en el codi penal, el seu perill per a la societat.
Posem-ne un exemple real. Professionalment, em dedique al «valencià», i al llarg de la meua vida, les he vistes de molts colors i sabors. Però si una cosa té el neci, és que sempre em sorprén. «I tu, no sé per què escrius i lliges en valencià». Ja l'han amollada. I tu, de moment, com a interlocutor, calles. ¡Error! El teu silenci té conseqüències nefastes: davant el teu silenci, el que l'amolla, en la seua mediocritat, en el seu analfabetisme o en la seua imbecil·litat, creu que el seu raonament és vàlid i incontestable.
Podria adonar-se que no contestes per peresa, o simplement mantens la boca tancada per educació. O per desinterés en una batalla que és un desgast innecessari d'energia. O perquè passes de parlar amb un cactus. O perquè si reacciones amb ironia i sarcasme, després et tocarà explicar-li fil per randa el que li has dit, cosa que no entendrà mai i i el teu esforç serà inútil. Deia el poeta que tots els esforços inútils condueixen sempre a la melangia. Ara bé, mentrestant, el nombre de cretins augmenta, i de manera exponencial.
