Despullament eclesiàstic d´un mossèn septuagenari és sens dubte un dels llibres escrit per un clergue valencià més rellevant de les darrers dècades. No solament explicita l´autobiografia d´un home de fé profunda i d´entrega absoluta a l´Església sinó, més a més, palesa una capacitat humanística, un sentit de l´humor i una estima per la llengua dels valencians molt per sobre del que és habitual en la societat i el propi clero.
En certa manera mossèn Antoni Sanchis, l´autor del llibre, ens recorda pel seu tarannà un altre eclesiàstic valencià il.lustre, el cardenal Tarancón. Efectivament ambdós, en la seua diferent responsabilitat, eren manifestació d´una manera de comprendre l´Evangeli i els manaments de l´Església des d´una vessant dialogant i bondadosa. També, com el cardenal de Burriana, mossèn Antoni podia haver afirmat Jo solament sóc un capellà valencià i per tant dialogant i una mica pillet.
En aquell número mític que Serra d´Or va dedicar al País Valencià a les darreries dels anys seixanta del passat segle, J.J. Pérez Benlloch li feia una entrevista sobre la situació de la llengua i la cultura en l´església valenciana al nostre sacerdot i, aquest, amb la desimboltura que el caracteritzava assenyalava la manca d´incardinació de l´estament eclesiàstic en la cultura del país. Encara no s´havia posat de moda entre clergat parlar d´inculturació però per mossèn Antoni la qüestió no era tant la discussió teòrica (i ell com bon filòsof i teòleg podia dir la seua amb autoritat) sinó la decisió compromesa de fer normal al temple la llengua que es parlava al carrer. De fer que la cultura valenciana no estigués absent de les preocupacions culturals del seu gremi.
Mossèn Antoni Sanchis ens ha deixat. Allí en el seu estimat Alberic queden els familiars i amics corpresos per la seua absència, a Alberic i a tants i tants llocs on va exercir el seu ministeri: València, Benimuslem, l´Hospital General, tot el territori valencià, el País Basc, Argentina, etc.... Allí en Alberic queden les seues col.leccions d´art, la seua biblioteca, el seu exemple.
Però ara, quan l´església sembla estar en una cruïlla en que no sap si obrir-se convencionalment o tancar-se més i més són els únics camins a elegir, quina llàstima que homes com mossèn Antoni Sanchis no estiguen per dir la seua i propiciar un nou retrobament en allò de més autèntic de l´esperit cristià. Quanta falta li farà a la valenciana la seua paraula punyent però sempre sincera. I també quanta falta ens farà a tots els qui el coneguérem i apreciàrem perquè les seues contalles, el seu exemple, la seua bonhomia, els seus consells ens deixen més sols i òrfens.
