Entre el final d'un franquisme que no enteníem i l'arribada d'una il·lusionant democràcia, alguns xiquets i algunes xiquetes començàvem a escoltar el valencià en algun lloc més que en el carrer. Érem una generació destinada a vore morir definitivament la nostra llengua. Els nostres iaios la parlaven, els nostres pares l'escoltaven i nosaltres cada vegada en sabíem menys. Però alguns, per qüestions de l'atzar o veges tu perquè, ens creuàrem amb gent que des de feia anys es preocupava per escriure i fer classes en valencià. Era aquella generació nascuda al cau de Carles Salvador i els cursos de Lo Rat Penat dels quals participaren mestres de primària.
Així vàrem entrar en contacte amb el valencià en les aules, quan este era voluntari i havíem d'assistir a les classes en el temps del nostre esbargiment (allò que ara es diu activitat extraescolar). Això era al Col·legi Públic el Saler en el qual molt poc de temps després el valencià va passar ser una assignatura habitual durant l'etapa del mestre Toni. Però mentre descobríem el valencià a les aules, també deprenguérem que este es cantava i el més important: que tenia cantants. Sabérem que no sols s'utilitzava al casal faller sinó també a les cassetes i als discs. Escoltàrem per primera vegada a Al Tall, a Lluís Miquel, el nostre estimat Paco Muñoz i a un grup que ja cantava des dels anys 70. Eren el Pavesos. Recorde que resultava molt divertida la seua música i que se semblava a allò que s'escoltava a la falla però fet d'una altra manera. Sonava a nou. Després vaig saber qui eren aquells i qui estava al capdavant de tot. Era Joan Monleón.
A poc a poc tot allò que feia eixe personatge m'anava interessant. Semblava alegre, peculiar i diferent. Era alternatiu, com tot el que es demanava en aquell temps, però alhora resultava proper.Alguns el menyspreaven, com vaig comprovar quan jo era menut i actuaren a la presentació de la falla King-Kong, situada al costat de la meua falla d'aleshores, la de Ciscar-Borriana. No entenia perquè una cosa tan divertida generava tanta intransigència en una veïnat.
Els anys passarem i jo i tants altres prenguérem el camí d'estimar la nostra llengua i la nostra cultura sense complexos. Així, a poc a poc, arribàrem a finals dels any 80 i recuperàrem un Joan Monleón que ens encisava. Era aquell el temps de les ones de Radiocadena que vaig descobrir de la mà de Josep Lluís Marín. Allí s'escoltava la Finestreta de l'extraordinari periodista Salvador Valero, al gran Toni Mestre i com no a Joan Monleón. Vaig comprovar com el valencià podia ser normal no sols per als qui el parlaven sinó per a qualsevol. Em vaig adonar que eixa normalitat que demanàvem per a la nostra llengua és la que oferia ell a través de les ones. Era una etapa en la qual ens havíem fet puristes i consideràvem que el valencià als mitjans de comunicació havia de rer exquisit i ben parlat. Però la realitat és que, mentre ens esforçàvem a repetir-ho, el valencià es feia normal i s'expandia més en la societat gràcies a la seua humanitat i manera d'expressar-se que no pels nostres discursos.
Després continuàrem criticant-lo, quan va passar a la televisió valenciana. Volíem un canal culte, quasi cultural i ens xocava molt Monléón i el seu show. Però realment allò funcionava i la societat en el seu conjunt l'estimava. El fenomen Monleón va ser tan destacat que integrava igual a immigrants, jóvens, a parlants en castellà que a la valència més profunda. Tots hi cabien.
Vaig tindre la sort de conéixer-lo i de xarrar amb ell a la ràdio però de tot el que podria dir-ne sens dubte el que més recorde és l'entrevista que tinguérem a la seua casa en una ocasió. Volia que em parlara del seu temps a les falles i amb tota naturalitat em va contar tot allò que pensava de falles i de més temes. Em va fer un article per al primer llibret de la falla Universitària en aquell mateix moment. Tot s'ho trobava fet. Estimava el món de les falles i en tants temes va ser precursor que ningú li pot negar el mèrit que va tindre en la recuperació de la música quasi perduda o del teatre valencià.
Aquell dia vaig descobrir un Monleón no sols divertit sinó culte. Un Monleón que disfrutava de tindre prop a la gent, de fer riure i de riure amb més gent. Una persona plena d'humanitat. Ara ho diran tots, també aquells que l'apartaren de la televisió o els qui s'avergonyien d'escoltar els seus programes populistes. A ell li tindrà igual perquè no era rancorós. I el més important ni abans ni ara ningú li podrà llevar el títol del millor showman valencià i en valencià del segle xx. L'orxata de l'orxatera valenciana, les borumballes de les falles o l'arròs de la paella russa continuaran per sempre fent gust a Joan Monleón i el seu record serà una fragància valenciana, musical, teatral i divertida insubstituïble i difícil d'oblidar.
