El sifoner ha ressucitat!

– Sí, pero és que els personatges tenen això: Moren, i ho poden dir, i també poden ressuscitar.

– Oi! Quines coses, no? I, com és que li ha pegat per reviure ara?

– Diu que estava al cel fent-se un tallat amb Joan Fuster i Xavier Casp…

– Oi! Qué dius? Que allà ja són amics, els dos adversaris de tota la vida?

– Sí, home! Boca que diu que sí, boca que diu que no. Allà, sant Pere els ha fet amics ja per a tot el Temps Sense Temps. I diu que, els dos, li van dir: «Sifoner, vés-te´n a Valéncia i conta la Bona Nova a tot lo món.

– La Bona Nova de Jesús?

– No, la de Joan i Xavier, que contara urbi et orbe que Fuster i Casp ja es fan cafenets junts, i s´ho conten tot, i es riuen prou del poc trellat que tenim encara per ací baix… I diuen que ja n´hi ha prou de desgavells i de batalles inútils, i que ser valencians és una cosa molt bonica.

– Clar que sí; i tant que ho és; lo més bonico del món. I on ho dirà, això El Sifoner? En el molló de la plaça del mercat, com el Pare Pere?

– No, en el Teatre La Protectora.

– Oi! I això? Que ara els sermons es fan en els teatres?

– I a tu qui t´ha dit que és un sermó? És un recital; que no saps que El Sifoner canta? És artista, no fa sermons a l´església. Diu que cantarà. Com li pertoca, no? I que dirà versos de Fuster, de Casp, d´Estellés, de Bayarri… de tots junts, que ja era hora!

– Jo m´enrecorde que, quan jo tenia quinze anys, vaig anar amb mon pare i el vaig vore cantar un 25 d´abril al Teatre Principal. I ara, quan actua, demà?

– No, els dies 20 i 21 d´abril, a les 11 de la nit.

– La Protectora és aquell teatre on anàvem a la presentació de la falla?

– El mateix. I saps qué li han dit, Fuster i Casp? Que l´espectacle es diga: «Valencians, Tots Són Nostres».

– Molt rebé: a dreta i a esquerra, per dalt i per baix, de dins i de fora, si són valencians: a sentir-nos orgullosos que siguen tots nostres. A mi això m´agrada molt. Pero, segur que això li ho digueren els dos homenots?

– Clar! I encara n´hi havia més: Bayarri, Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, Llorente, Llombart, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March… Estaven tots en l´assemblea.

– Oi? Però, no era un cafenet?

– Sí, pero és que allà les assemblees són molt relaxades, prenen café —sense mala llet— i, reunits, tots els valencians junts, mengen coquetes de mel i brinden, amb malvasia especial, demanant que, per ací baix, comencem a usar el trellat també, i a respectar-nos, i a voler-nos entre valencians, i a deixar de banda les guerres fratricides, i a projectar un futur més nostre. Conque… ja ho saps!

– Jo m´apunte! Valencians, Tots Són Nostres.