Som una colònia dels EE UU? La resposta és sí. I aquesta colonització no ve d´ara, sinó de lluny. Fa tant que és així que en molts aspectes la tenim i sentim com una cosa natural, «de tota la vida» que se sol dir. I no. Aquesta penetració cultural començà a notar-se pels anys cinquanta del segle passat, en ple franquisme, continuà amb l´arribada triomfal de la Coca-Cola, les pel·lícules en technicolor de Hollywood, el rock and roll d´Elvis Presley, les rebels melodies de Bob Dylan, exemples tinguts per transgressors. Eren uns altres temps. En aquests últims anys, tan decadents, on més clara queda la còpia del modelet de la vida americana és en la insistència mercantil per a introduir la festa fantasmagòrica del Halloween per Tots Sants i quan la vida política entra en efervescència i demana eslògans, reclama «titulars» i exigeix als polítics entrar en els xous televisius. Però a muntar espectacles fantàstics, els americans no tenen qui els supere, encara que se´ls vulga imitar, o versionar en clau hispànica.
Ara, això ha cantat coralment amb la irrupció podemista (Yes we can: Sí se puede), per molt que els hagen qualificat de venezolans. I ha fet un pas més atrevit el candidat socialista Miquel Iceta fent «viral» el seu ball seguint la moda Obama, però amb un punt de broma irònica, perquè Iceta no és Obama, que balla i canta millor. Tant d´èxit ha tingut l´iseta d´Iceta que de seguida s´ha posat a ballar més gent de la política «popular», començant per Soraya Sáenz de Santamaria, que ha mostrat que sap moure´s al ritme i amb la coreografia que toca en cada moment, i fer-ho bé, encara que tampoc ella no puga competir amb l´estil de Michelle Obama, per suposat.
¿Qui més s´apuntarà a eixir a la pista de ball o a l´escena folclòrica? ¿Farà Mariano Rajoy el «bailongo» anunciat? Si així passa, molts s´apuntaran a ballar al so que els convinga, si els directors de campanya els exigeixen saber ballar algun ball de plaça, o de saló. «Bailad, bailad, malditos!», els diran. I tots ballaran, si volen guanyar una acta de diputat. La tendència bailonga farà que tots els altres candidats hagen d´aprendre, a més de saber estar i parlar davant d´una càmera, a ballar si ho reclama el guió electoral. Si la cosa anara així, als candidats de Compromís, per exemple, ¿quin serrà el ball que els tocarà ballar? ¿Una jota valenciana, una marxa mora, un roc autòcton? Als de Podemos els pertocaria el sirtaki per solidaritat amb el poble grec. ¿I als de Ciudadanos? A aquests, potser la yenka els aniria bé, si no fóra que aquest bailongo pot quedar un punt ridícul actualment. A ballar toquen, candidates i candidats!
