Setmana rere setmana, així durant anys, qualsevol observador podía constatar mirades fugaces, canvis forçats de trajectòria per evitar un grup de gent que feia nosa, que podia despertar, en temps de prosperitat, la mala conciència que el ciutadà normal i honrat, que simplement viu sense fer mal a ningú, volia estalviar-se. No cal preguntar a cap familiar d´aqueixes víctimes del metre a València per imaginar-se dolorosos moments de soledat, de ràbia, d´estupor, de dubte, quan veien reflectida en alguns ulls dels vianants l´estranyesa per una postura que no sols no solucionava res sinò que creava malestar en una resplendent ciutat.
La ciutat era València i el lloc, la Plaça de la Verge, però els vianants que passaven a distància prudencial érem tots els valencians. Els temps han anat canviant, al ritme d´una situació econòmica cada vegada més crítica, i a hores d´ara el ciutadà abans panxacontent, o, si més no, permissiu trona per aquesta i altres injustícies. Tots comprenem ja als familiars de les víctimes de l´accident de metre i fins i tot estaríem disposats, ara sí, a anar a la Plaça de la Verge, en dies de sol i de pluja.
Però quin valencià està lliure de culpa del que ha succeït en aquest nostre país? Hi ha actituds que creen una espècie d´atordiment pel que comporten de naturalitat acceptada: encaixaments de mans i fins i tot besades a les galtes, en dies de commemoracions pàtries, entre rivals polítics que s´han atacat la dignitat no sols professional, insuportables somriures de polítics com a final de resposta i de befa al ciutadà, protestes airades cap al tancament d´un vomitiu Canal 9 amb exercici de dignitat professional inclòs d´uns periodistes que feia no res participaven de la conxorxa, visites a les nostres universitats d´amistats llampants com la de Felipe González amb el segon home més ric del planeta, Carlos Slim, o la no menys inaudita harmonia de l´increïblement oblidat Eduardo Zaplana (el gran ideòleg dels valencians, l´iniciador dels nous temps de glòria) i un dels exponents del periodisme seriós, Iñaki Gabilondo, amb cicles de conferència, bones maneres, i, segurament, cloenda final amb vi d´honor. Tot això és inquietant, no?
Ni la meitat que una autoanàlisi sincera (no val cremar i tornar a començar) per part de la societat valenciana. En el fons sabem per què hem consentit aquesta situació i ens costa acceptar-ho com a poble. Ens salva que no hi ha cap pocavergonya de qualsevol fastigosa trama bigotil, que tinga la mica de dignitat que cal per a dir-nos les paraules del coronel Kurtz a Apocalypse now, «teniu tot el dret a condemnar-me, pero no teniu cap dret a jutjar-me» perquè hauríem de callar i donar-li la raó. Perquè vosaltres, anònims lectors, i jo, circumstancial articulista, quina trajectòria no hem forçat per evitar-nos la mala conciència?
