L´altre Orhan

Des de ben petit i durant molts anys, he sospitat que en algun lloc dels carrers d´Istanbul, en una casa semblant a la nostra, hi vivia un altre Orhan que se m´assemblava en tot, que era el meu bessó, exactament igual que jo. No recorde on vaig tenir aquesta idea, ni com se´m va acudir. Molt probablement se´m va gravar a conseqüència d´un llarg procés teixit de malentesos, coincidències, jocs i pors. Per poder explicar el que sentia quan aquell somni em començava a espurnejar al cap explicaré un dels primers moments en què el vaig notar de manera més clara.

Quan tenia cinc anys van enviar-me un cert temps a viure a una altra casa. Els meus pares, després d´una de les seues baralles i separacions, s´havien retrobat a París, i al meu germà gran i a mi, que ens vam quedar a Istanbul, van separar-nos. Mentre que el meu germà es quedava a Ni?anta??, a l´edifici Pamuk, amb l´àvia paterna i bona part de la família, a mi em van enviar a casa de la meua tia materna, a Cihangir. En una de les parets d´aquella casa, on sempre vaig ser rebut amb afecte i somriures, hi havia penjat el retrat emmarcat d´un xiquet xicotet. De tant en tant, els meus oncles m´assenyalaven el retrat de la paret i em deien somrient: «Mira. Aquest eres tu».

Aquell xiquet tan bonic d´ulls enormes, sí, és cert que se m´assemblava una mica. A més a més, portava una d´aquelles gorres que jo em posava quan eixia al carrer. Així i tot, sabia que aquell xiquet del retrat no era jo (en realitat, era una reproducció kitsch d´un xiquet molt bonic que algú havia portat d´Europa). I sempre em feia la mateixa pregunta: era aquell l´Orhan que vivia en una altra casa?

Però ara jo mateix havia començat a viure en una altra casa. Era com si m´haguera hagut de canviar de casa per poder-me trobar amb aquell doble, encara que a mi no em feia gens feliç haver-me´l trobat i volia tornar a casa meua, a l´edifici Pamuk. Quan els oncles em deien que jo era el del retrat de la paret, em sentia una mica confós, tot se´m barrejava: jo, casa meua, el meu retrat, el retrat a qui jo m´assemblava, aquell xiquet que s´assemblava a mi, els somnis d´una altra casa, i l´únic que volia era tornar a casa i quedar-m´hi per sempre amb la resta de la família.

Els meus desitjos prompte van complir-se i, al cap de poc, vaig tornar a l´edifici Pamuk. Però la idea que en una altra casa d´Istanbul vivia un altre Orhan no em va abandonar mai. Sempre apareixia en algun racó de la ment, durant tota la meua infantesa i primera joventut. Les nits d´hivern, mentre caminava pels carrers d´Istanbul, mirava la pàl·lida llum ataronjada de les cases on m´imaginava que una gent feliç i contenta hi duia una existència tranquil·la. De sobte, amb una esgarrifança, em passava pel cap la idea que l´altre Orhan vivia en una casa d´aquelles. Mentre m´anava fent gran, aquella idea es convertia en una fantasia, i la fantasia en l´escena d´un malson recurrent. En alguns somnis em trobava amb aquell altre Orhan -sempre en una altra casa- i em despertava cridant, en d´altres, tots dos Orhan ens miràvem en silenci amb una sang freda sorprenent i despietada. Llavors, entre adormit i despert, m´abraçava amb força al coixí, a la casa, al carrer, al lloc on vivia. Però quan em sentia desgraciat, m´imaginava que anava a l´altra casa, a l´altra vida, al lloc on vivia l´altre Orhan i, de sobte, començava a creure´m una mica que jo era ell i m´entretenia somiant la seua felicitat. Aquells somnis eren tan plaents que per uns moments no sentia la necessitat d´anar-me´n a cap altra casa.

I arribem a la qüestió fonamental. Des del dia que vaig nàixer, no he abandonat mai les cases, ni els carrers, ni els barris on he viscut. Tot i haver residit algun temps en altres districtes de la ciutat, en aquests cinquanta anys sempre he acabat tornant a l´edifici Pamuk, el mateix lloc on em van fer les primeres fotos i on la mare em va agafar en braços per mostrar-me el món per primera vegada. Sé que aquesta obstinació té a veure amb la idea de l´altre Orhan en un altre lloc d´Istanbul i amb el consol que em produïa aquell vincle. I també sé que la meua història és la que em fa especial, i per tant, també a Istanbul: haver-me mantingut cinquanta anys al mateix lloc, fins i tot a la mateixa casa, en una època condicionada per la multitud d´emigracions i per la creativitat dels emigrants. «Per què no ixes una mica?, vés a un altre lloc, viatja», em deia sempre la mare, abatuda.

Hi ha autors, com Conrad, Nabokov o Naipaul, que han aconseguit escriure amb èxit canviant de llengua, de nació, de cultura, de país, de continent i fins i tot de civilització. I sé que, de la mateixa manera que la seua identitat creativa ha guanyat força amb l´exili o l´emigració, el que a mi m´ha determinat ha sigut el fet de mantenir-me lligat a la mateixa ciutat, al mateix carrer, a la mateixa casa, mirant el mateix paisatge. El destí d´Istanbul és el meu destí: hi estic lligat perquè aquesta ciutat és el que m´ha fet ser el que sóc.

Flaubert, que va visitar Istanbul cent dos anys abans que jo nasquera, es va quedar tan impressionat per la multitud que poblava la ciutat i per la seua heterogeneïtat que en una carta va escriure que, al cap d´un segle, Constantinoble seria la capital del món. Després de desplomar-se i desaparéixer l´Imperi Otomà, aquella profecia va complir-se just al revés i el món és va oblidar que Istanbul existia. Quan vaig nàixer, la ciutat vivia els dies més dèbils, pobres, aïllats i allunyats del món dels seus dos mil anys d´història. Per a mi va ser sempre la ciutat de les ruïnes i la pobresa, aquella melancolia que havia deixat l´esfondrament de l´Imperi Otomà. Tota la meua vida ha transcorregut combatent aquesta melancolia, o com tots els habitants d´Istanbul, assumint-la com a pròpia.

Tothom que sent curiositat per donar un significat a la vida s´ha preguntat almenys una vegada pel sentit del lloc i el moment del seu naixement. Per què hem nascut en tal data en tal racó del món? Ha sigut una tria justa aquesta família que ens ha tocat, aquest país i aquesta ciutat que la vida ens ha atorgat com si fóra loteria, i que esperen que els estimem i que, a l´últim, aconseguim estimar de tot cor? De vegades em sent desgraciat per haver nascut a Istanbul, sota el pes de les cendres i les ruïnes decrèpites d´un imperi enfonsat, en una ciutat que es fa vella respirant opressió, pobresa i amargor. (Però una veu interior sempre insisteix que en realitat ha sigut un colp de sort.) Si parlem de riquesa, aleshores em puc sentir afortunat d´haver nascut en una família de possibles (encara que també s´ha dit el contrari). En general no m´agrada queixar- me: he acceptat la ciutat on vaig nàixer de la mateixa manera que he acceptat el meu cos (hauria preferit ser més ben plantat i de constitució robusta) i el meu sexe (seria menys problema la sexualitat si fóra una dona?). Entenc que Istanbul és per a mi un destí inqüestionable. Aquest llibre tracta del destí...

Vaig nàixer a Istanbul el 7 de juny de 1952, tocada la mitjanit, en un xicotet hospital privat de Moda. Tant als passadissos com al món, la nit transcorria tranquil·la.