La figura desdibuixada d´aquell home es movia de manera pausada entre els límits del seu camp mentre el meu acompanyant i jo ens hi aproximàvem. Era migdia i el sol tardoral enlluernava les mirades. «Ei, com va?» vam dir com salutació quan ens vam trobar. «Bé, bé, estan ben agarrats» ens respongué mentre assenyalava uns plantons d´oliveres que hi havia arrenglerats en aquell bancal. No ens coneixíem però vam conversar. «Es que estic malalt», ens va dir. I ens explicà que tenia càncer i que després d´uns dos anys amb operacions, quimioteràpia i més coses, l´havien deixat «apanyat» per una temporadeta. I continuà contant-nos que ell va voler saber quant de temps li quedaria de vida i li ho preguntà al metge. Aquest va manifestar que mai no s´hi poden fer previsions exactes. «Però tres o quatre anys, si que viuré, no?», va insistir. I el cirurgià respongué que pensava que sí. «Així és que tenia temps per plantar les oliveres i de seguida em vaig posar a la faena. En tres o quatre anys ja estaran guapetes». Va fer un lleu somriure i ens acomiadàrem desitjant-li de tot cor, que li anara bé.
Mentre continuàvem el passeig, el meu acompanyant recordà que en algun lloc havia llegit que la dignitat d´una persona es manifesta quan planta un arbre sabent que no arribarà a seure a la seua ombra. Aquell home de les oliveres n´havia plantat 25 sabent que ni gaudiria de la seua ombra ni tastaria l´oli que produirien. Però durant el temps que li quedara de vida, les deixaria preparades per a que uns altres se´n serviren d´aquells beneficis. Tot una mostra de la cultura de qui pensa en el futur mentre actua en el present.
Però aquella passejada ens va aportar també una visió totalment contraria a l´anterior, la de la cultura de la immediatesa. L´evidenciaven les palmeres seques escampades pel paisatge, víctimes del morrut roig (picudo). Aquesta plaga mortal s´introduí al nostre país fa uns anys a través d´unes palmeres grans procedents de l´orient, que n´estaven infectades. Era l´època de la bogeria urbanística i no es podia esperar a que les plantes cresqueren perquè calia que les urbanitzacions foren enjardinades amb plantes ja grans. I en no haver ací tantes palmeres altes com el mercat demanava, se´n van importar amb el resultat de plaga ja conegut que ha poblat parts del territori amb la imatge desoladora de les palmeres mortes. Tot una metàfora de la cultura irresponsable i egoista del «ho vull ara i ací», oblidant que allò que nosaltres fem o deixem de fer en el present, constitueix el legat que aportem a les persones del demà.
