En la tragèdia Els set contra Tebes, Èsquil havia representat la guerra fratricida contra Tebes iniciada per Polinices, de la qual finalment va resultar vencedor Creont, el rei de la ciutat. Sòfocles escriu una mena de continuació d´aquesta història amb una altra tragèdia: Antígona. Creont ordena que el cos de Polinices, considerat un traïdor, romangui insepult, a mercè dels voltors. Però una nit, sorprenen la jove Antígona, germana de Polinices, mentre intentava donar sepultura al seu germà. Es tracta d´una transgressió que comporta la pena de mort. La jove no es disculpa davant de Creont, defensa amb coratge les seves raons, inspirades en les lleis divines que, en aquest cas, entren en conflicte amb les lleis dels homes. I, disposada a afrontar el seu tràgic destí, no cedirà ni a les amenaces ni als afalacs.
Creont la condemnarà a mort, enterrada viva en una cova. Però Antígona se suïcida penjant-se. Els morts, però, demanen morts. Hèmon, fill de Creont i promès d´Antígona, també es mata per haver perdut el seu amor. El mateix farà Eurídice, esposa de Creont, per la tràgica mort del seu fill. El rei no podrà fer res més que assistir, impotent, a la fi de la seva família. Des d´aleshores, el personatge d´Antígona ha inspirat molts dramaturgs. Només en citaré dos. No hi podia faltar el nostre Vittorio Alfieri, que en la tragèdia dedicada precisament a l´heroïna se´n surt amb l´exercici acrobàtic de concentrar cinc frases en només un hendecasíl·lab.
Creont ha convocat Antígona per saber quina havia estat la seva elecció entre casar-se amb Hèmon o morir. Creont: Has triat? Antígona: He triat. Creont: Hèmon? Antígona: Mort. Creont: La tindràs! En els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, el dramaturg francès Jean Anouilh va escriure una llarga obra d´un acte on Antígona apareixia com predestinada al rebuig («Jo he vingut a la terra a dir no i morir»), i el rei Creont com un pragmàtic que actua obligat per les circumstàncies. Molts hi van llegir una defensa no gaire vetllada del govern de Vichy, el del mariscal Pétain, que havia col·laborat amb els invasors nazis. Jo he conegut una Antígona. No aquella de la literatura, per descomptat, sinó una jove de carn i ossos, la vida de la qual, però, tenia la mateixa dimensió tràgica, la mateixa aura de mort, la mateixa pregona i ferma voluntat que l´heroïna clàssica. L´encontre es va produir quan un conegut personatge televisiu em va convidar al seu programa per presentar una de les primeres novel·les de la sèrie del comissari Montalbano. Entre els convidats hi havia una jove petita, morena, d´ulls grans, d´uns vint anys, sense maquillatge, pàl·lida, que duia un suèter fosc i pantalons vaquers. Estava asseguda una mica arraulida, evidentment intimidada pel públic. El locutor la va presentar, però el seu nom m´era desconegut, i va afegir que la jove tenia una història personal i particular per explicar.
Més o menys a la meitat del programa, el presentador li va donar la paraula. Va començar amb dificultats, vacil·lant, mostrant un lleuger accent sicilià, i quan es va tranquil·litzar i va començar a narrar amb més fluïdesa, em vaig adonar que el seu to de veu era pla, uniforme, no mostrava cap emoció, diria que gairebé no s´hi implicava. Simplement deia els fets, i prou. I no movia cap múscul, no feia cap gest. Les mans abandonades sobre la falda, amb el cap lleugerament inclinat sobre l´espatlla esquerra, els peus a un costat, la mirada fixa cap endavant. No obstant això, estava contant fets que havien devastat la seva vida i la seva ànima. Deia que un dia el seu pare i el seu germà, de divuit anys, havien trigat a tornar per sopar del seu camp als afores de la ciutat, on també tenien un estable. I ella, a petició de la seva mare, va anar al camp. I va trobar dins l´estable els cossos del seu pare i del seu germà, destrossats per l´escopeta. Va tornar corrents al poble i es va dirigir a la caserna dels carabinieri. Les investigacions es van resoldre amb celeritat.
Els carabinieri havien detingut dos mafiosos, que a més vivien al mateix carrer que les seves víctimes. El mòbil era que les víctimes no havien volgut plegar-se a les exigències dels prepotents perdonavides. Però, per algun tecnicisme legal, els detinguts, sense deixar de ser formalment acusats del doble homicidi, havien estat posats en llibertat en espera de la celebració del judici. Però va passar un any i del judici ni rastre. I cada dia la jove es trobava amb els dos assassins pel carrer i ells li dirigien un irònic somriure desafiant. I aquí la jove va fer una lleugeríssima pausa. Va aixecar el cap, es va redreçar i va dir amb la mateixa veu gairebé monòtona amb què havia parlat fins aleshores: -Això no és just, això no és justícia. I tard o d´hora els mataré. Si abans no em maten ells. En aquell moment jo, i tots els espectadors de la sala, amb la mateixa esgarrifança a l´esquena, vam tenir la seguretat que ho faria. I que a ella no li importava morir. I al mateix temps em vaig adonar que aquella jove era de la mateixa raça d´Antígona i que Antígona s´havia dirigit a Creont amb el mateix to de veu que la jove siciliana, sense èmfasi, sense gestos superflus, i sobretot amb aquella serena però sobrehumana determinació amb què només algunes dones són capaces de vegades.
