La victòria electoral de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha estat comparada a l´entrada en una cristalleria d´un elefant boig escapat del circ. Què en quedarà sencer a les prestatgeries, si aquesta bèstia enfollida llança la trompa a tort i a dret? Qui li domarà els instints? Imagineu-vos, aquest elefant roig, vestit de bandera americana, arrassant amb tot: vaixelles diplomàtiques per l´aire, drets civils fets a miques, milions de pantalles delirant, trencadissa global... Què pot passar? Ara com ara, el que mostra i demostra el món és el desconcert. Cap broma.
En tot cas, cal estar preparat per al mal panorama que s´anuncia imminent. I no precipitar-se en cap foscor. Massa que sabem que novembre és el mes més trist de l´any.Que la tardor va fent-se freda, les grisors fosques, els dies curts, i les nits llargues. Un cicle de la natura es tanca. Novembre és un temps de dol. Potser per això l´haja escollit Leonard Cohen per anar-sen, cantant el seu gloriós al·leluia com a comiat. Calladament.
Hi ha qui vaticina que anem cap a la tercera guerra mundial. Als que això proclamen, els responc que la guerra que anuncien va començar fa anys, el dia que s´ensorraren entre flames les Torres Bessones de Nova York. Aquell dia, l´aleshores president americà, ho deixà tot ben clar. Començava una guerra planetària cap a un enemic invisible. Això va ser fa quinze anys. A molts els semblarà que fa molt, d´això, tal com va el món d´accelerat. I raons tenen per pensar així. Tanmateix, la guerra visible continua instal·lada allà mateix, i creixent d´Irak a Síria, i amenaçant Turquia, Rússia a tocar i Estats Units bombardejant... I Europa? Grècia està en ruïnes, Anglaterra en Brexit, la resta en crisi. Què farà l´elefant de Donald Trump? Com intenvindrà en aquesta devastada cristalleria oriental el nou president americà? En aquest panorama apocalíptic, qualsevol ficció de terror es fa imaginable, en absurd, però no com a cap film de Hollywood, sinó en real.
I, davant tanta fatalitat, no tinc resposta. La notícia de la mort callada de Leonard Cohen m´ha entristit. En silenci, doncs. Com una melodia de les seues. M´he posat a escoltar la seua veu que torna de lluny, so sentit, cadència caiguda, com un vals vienés, un crit de pena, una balada amorosa, un dol de vell, un comiat al vent, els sons agònics del mar... i que descanse en pau, el poeta.
